Honor i revenja

El llenguatge sovint diu molt dels sentiments de les persones i els deixa en evidència. Aquests dies, a les televisions espanyoles, no hem parat de sentir com diferents tertulians de totes les tendències no dubtaven en parlar en primera persona del plural, identificant-se amb Espanya, per referir-se a la possible extradició del president Puigdemont. “Quan ens l’entreguin”, “quan ens el portin”, “quan ens arribi”, s’exclamaven entre la impotència de veure com, un cop més, la justícia europea no es doblegava als seus desitjos i la incomprensió davant unes decisions que són ben diàfanes, excepte per a aquells espanyols –vull pensar que cada cop són menys, tot i que encara són molts– que només tenen entre cella i cella la cacera de Puigdemont per aplicar així la seva revenja.

Tot plegat, com també l’actitud del jutge Llarena, té un punt ancestral, medieval, de quan l’honor, la venjança, l’ull per ull i altres idees similars que tan sovint han dut els homes pel camí de la guerra i de tantes desgràcies, eren el pa de cada dia. Si no és així, cada cop costa més d’entendre la tossuderia d’un jutge que no para de rebre pals dels seus col·legues europeus i cada cop més, també, d’alguns dels seus companys espanyols, tips que els deixi en ridícul.

La ignorància és molt atrevida i Llarena en sembla el paladí, per fer servir un terme tan medieval com les seves ganes de càstig, enarborant la bandera dels salvapatrias, com si no hi hagués demà o com si el món s’acabés perquè els catalans decideixen marxar.

Un llenguatge de ressentiment que també traspua en algunes informacions periodístiques aparegudes aquests dies, com aquella crònica d’El Mundo que es vantava que al poble de la jutgessa sarda que va decidir sobre el 130è president “no es parla cap dialecte del català ni coneixen Puigdemont”. Com si els catalans volguéssim que la nostra llengua es parlés arreu, quan prou contents estem que s’hagi mantingut, contra tots els elements, a l’Alguer.