Hostatges, violència i llibres

Festes de la Mercè. Nit de botellot. Noies i nois rient, passant-se ampolles, apujant el volum de la música. Em passes una cervesa? Sí, i tant! De cop, se senten xiscles i la gent comença a córrer amunt i avall. Confusió. Ningú sap què està passant. Algú porta una navalla! Un noi d’uns divuit anys, rostre confús, ulls verds i aquosos, s’apropa a un grup de nois i els demana que li donin el mòbil. El mòbil, joder!, crida. Un dels nois es resisteix a donar-li el mòbil mentre s’hi enfronta i li clava una empenta. La gent comença a cridar. Va, marxem d’aquí, que això és perillós! Que em donis el mòbil, collons! De cop, un noi rep una ganivetada a l’esquena i cau de genolls a terra. Un fil de sang tenyeix les rajoles. L’han atacat!, crida una veu. Aviseu una ambulància. Ràpid!

Aquest relat, més o menys ficcionat és el que va viure la meva filla de quinze anys durant les festes de la Mercè, a Barcelona. Era a plaça Espanya amb un grup d’amics i resulta que un amic d’un amic seu va rebre una ganivetada a l’esquena. El motiu? No el saben. Robar un mòbil? Deixar-se endur per la violència? Una nit d’esclat on la gent acaba perdent el control? El noi per sort és fora de perill però les preguntes continuen surant a l’aire. Per què? Per què? Per què?

Jo, que acostumo a parlar sempre de llibres, no puc deixar de buscar en la ficció paral·lelismes amb el nostre dia a dia. En aquest cas, el darrer llibre que m’he llegit, Ostatges, escrit per Nina Bouraoui i editat per Les Hores, ens narra la història de la Sylvie Meyer, una dona de 53 anys i mare de dos fills, ciutadana impecable, que de sobte decideix que ja n’hi ha prou. Porta un temps llarg acumulant violències silenciades: el marit l’ha deixat, el seu cap a la feina la menysté i li demana que busqui els draps bruts dels treballadors… fins que ella reacciona. Amb violència. I li és igual si finalment acabarà a la presó o no. El llibre, colpidor i interessantíssim, ens convida a reflexionar sobre les violències silenciades que anem acumulant al llarg de la nostra vida. Perquè com va dir Bouraoui en una conferència: “No sempre reaccionem immediatament contra la violència que patim. En moltes ocasions anem covant ressentiment i reaccionem quan ja no podem aguantar més.” Ens podria passar a tots, això?

Enllaçant amb el capítol de les festes de la Mercè, em pregunto a quines violències silenciades reaccionen algunes de les persones que van provocar agressions. Què han patit abans, per què actuïn d’aquesta manera? El noi que va clavar una ganivetada a l’altre noi durant les festes, per exemple, d’on venia i a què estava exposat? I la gent que es va dedicar a destrossar queviures, parades d’autobusos, aparadors de botigues… Per què ho van fer? Possiblement tots ells responen a perfils diferents que no es poden barrejar els uns amb els altres, cert. Però no deixo de pensar que en tots els casos hi pot haver un denominador comú de violències silenciades des de fa massa temps. I els joves que surten com si es tractés de la fi del món? N’estan farts, també? Massa temps tancats? Excessives restriccions que han comportat conseqüències? Un futur negre o poc prometedor? En comptes de jutjar-los com acostumem a fer sempre, potser els podríem mirar als ulls i preguntar-los: vosaltres, joves, a quines violències silenciades heu estat exposats?

L’ambulància va arribar a temps i es van endur el noi ferit fins a l’hospital més proper. Trucades, neguits, converses amb familiars. On éreu? Què fèieu? Però què ha passat? I aquest noi… per què us ha atacat? Oh, és que això en la nostra època no passava. Els joves sembla que heu perdut el nord. El nord… Ni la meva filla ni cap dels seus amics poden explicar-se el que ha passat ni s’ho explicaran mai. Perquè per arribar a una agressió d’aquest tipus hi ha múltiples violències silenciades que han anat teixint la nostra història fins arribar a un punt de no retorn. O com se cita al llibre Ostatges: “Fins aquest matí de novembre, quan l’ha aclaparat tota aquesta violència del món, dels altres, la seva soledat, la injustícia. En una nit ho ha destruït tot.” En una nit. Tot. Tot.