‘Memoir’ de Miquel Berga
Les memòries són un gènere literari que s’inclou dins l’autobiografia, llegeixo a la Viquipèdia, a la recerca del significat de memoir, que forma part del subtítol del darrer llibre de l’escriptor i professor saltenc Miquel Berga: Una educació. Una “memoir” de Londres durant els setanta. Expliquen que les memòries són menys estructurades i menys exhaustives que una autobiografia, ja que solen tractar d’una part de la vida. I és així, perquè ja des del mateix subtítol l’autor ens explica que es remet als anys setanta del segle passat. Si tenim en compte que un altre significat de memoir que he trobat és “memòria, llibre o article que s’escriu sobre algú que heu conegut bé”, queda clar que ningú millor que el mateix Berga per explicar-se com és en funció del que va ser la seva experiència a Londres. A més fa honor al que va deixar escrit Gore Vidal a les seves memòries, en el sentit que no s’explica la vida sinó com un recorda la seva pròpia vida. Feta aquesta digressió, vull dir que quan vaig veure el llibreter emèrit Guillem Terribas anunciant l’aparició d’aquest llibre editat per Univers, vaig anar a comprar-lo immediatament sense que passant per la llibreria m’emportés un llibre de més, com explica que va fer algunes vegades l’autor en aquell Londres que era sinònim de llibertat. Vaig començar el llibre a la terrassa a prop del Mercadal amb un havà i un negroni, perquè un llibre de Berga mereix una certa litúrgia. Potser hauria estat més adequat un gintònic, però no sempre tens un bon negroni a l’abast. Amb tot això vull dir que va ser una lectura deliciosa. Berga en estat pur per als que som addictes a les seves columnes, explicant les coses amb un distanciament i una ironia que no sé si se li van enganxar a l’illa o si ja ho portava de fàbrica. Són quinze episodis que ens mostren la manera com un jove català de vint anys arriba a Londres de polissó i aprèn a sobreviure amb només dos números de telèfon apuntats, lluny de les misèries del franquisme, encara vigent, i en l’inici del que es va conèixer com la Transició i en un espai de llibertat que potser es va acabar amb l’arribada de la Thatcher al poder. És clar que la seva planta (hi ha una foto d’aleshores d’un Berga jove i canalla) i la seva experiència com a DJ en una discoteca de Lloret hi van ajudar. Un llibre deliciós, el record d’un viatge formatiu i sentimental que ens ajuda a entendre el Miquel Berga que ara coneixem.
