Recursos per sortir de la gàbia

Ja no són aquells bojos tancats en una gàbia, o lligats a la pota del llit, o ostatges permanents en manicomis de recent record; ja no són desconnectats d’un món que els tenia por o se’n avergonyia i que, alguna centúria enrere, els considerava esperitats i els torturava fins a expulsar el dimoni, que a la sotana bé que li agradava menjar el pa de l’ase. No, ja fa temps que no parlem de bojos quan ens referim a qui pateix algun tipus de trastorn psíquic, que som conscients d’una normalitat que conviu amb nosaltres –un 25% de la població n’estarà afectada en algun moment de la seva vida–, però l’ombra de l’estigma no s’ha esvaït del tot, com demostra, a efectes pràctics, la insuficient dotació que els governs destinen als programes de salut mental: la mitjana de la Unió Europea és del 5% del pressupost sanitari quan, segons diferents experts en la matèria, hauria d’arribar al 10%, i en països de renda mitjana o baixa es situa per sota de l’1%. I això en un context de fort increment de les patologies! Que siguin benvinguts tots els plans per a millorar l’atenció i afrontar sense tabús la problemàtica del suïcidi, de forta prevalença; esperem que es concretin amb el degut finançament i s’augmenti la plantilla professional i esperem també que s’inclogui la vulnerabilitat social com a factor de risc: la pobresa amenaça la salut i la manca de salut reforça la pobresa, en un cercle viciós que els sistemes públics s’han d’esforçar a tallar de forma prioritària i coordinada. Si no, cada vegada seran més les persones que restaran atrapades en la vella gàbia d’un sofriment atroç.