DE SET EN SET
La condició humana
Amb la col·laboració d'avui iniciem una sèrie de quatre articles dedicats a la contradicció. La contradicció, i encara d'una manera més rotunda la paradoxa, són una prova definitiva de la naturalesa al·lucinatòria del món. L'escriptor Jorge Luis Borges va captar la força contradictòria del laberint, una construcció ordida per la intel·ligència amb l'objectiu precís de confondre i empresonar la intel·ligència. En un prodigi de reversibilitat i doble lectura, Fernando Pessoa va escriure una novel·la curta titulada El banquer anarquista, en què una de les conclusions més celebrades és que només l'acumulació de diner permet desprendre's de les servituds socials i, per tant, abolir el poder. El cas és que la contradicció i la paradoxa formen part de nosaltres igual que l'ombra que el nostre cos projecta. Hi ha contradiccions que estan molt de moda, que amb prou feines són discutides, com ara la defensa de la competitivitat laboral més acarnissada, que segons diuen els seus apòstols és en benefici nostre. Hi ha contradiccions infamants, com la dels racistes Anglada i companyia, que postulen un món més just i lliure, assentat en la segregació racial i social. I hi ha contradiccions entranyables, que ens transporten a episodis proverbials de la nostra vida. Com ara quan, de petits, amb el crit de “ja n'hi ha prou de gresca, ara a dormir!”, els nostres pares ens amonestaven per enèsima vegada al llarg de la nit sense reparar que una de les condicions per conciliar el son és abstraure's de la voluntat de conciliar el son. O com quan pretenem comportar-nos de manera natural o ser espontanis. Llavors, descobrim que l'aparença de naturalitat també s'assoleix gràcies a la potència bastarda de l'artifici.