Responsabilitat cultural
Un dels reptes per a la propera dècada a Catalunya és assumir que hi ha iniciatives, valors, esdeveniments, idees que no poden ni han de delegar-se al poder polític. Hem passat molts anys, no només set, de regulació constant i d'intervenció (sovint necessària) del sector públic: ha esclatat quan aquesta regulació s'ha ficat en l'àmbit cultural i un exemple paradigmàtic d'això ha estat la prohibició dels toros, però també les quotes de català per al cinema. Assumeixo la necessitat de les quotes però convé advertir que les quotes de música catalana a la ràdio han derivat, massa sovint, en resultats ridículs. Es pot promoure la música en català sota criteris d'incentivació de la qualitat, de deixar enrere la por al mercat o a la competència. Som prou bons. Ajut sí, quota tal vegada també: paternalisme no. Aquesta és la diferència radical entre la Catalunya d'avui i la de la Renaixença: més que créixer, semblem obsessionats en la pura supervivència. I si aquest és el nostre objectiu com a cultura, no pateixin: sobreviurem. El que passa és que seria preferible que l'objectiu fos un altre, el d'estar vius. Cosa que és molt diferent.
Amb persones destacades del departament de Cultura de la Generalitat hem discutit força, els últims anys, sobre si convenia fer una política cultural nacionalista. Argumentaven ells que no, que ells volien imposar una política independentista: l'aposta per les quotes en el cinema, per exemple, m'ha acabat donant la raó: no ha de ser cap estigma admetre que fem una política cultural nacionalista. El que passa és que l'hem de fer de forma molt més intel·ligent i efectiva. Ens falten Cambons. Ens falten entitats privades i persones que intervinguin, per a compensar aquest excés notori d'intervencionisme públic en la cultura. Implicar-se vol dir fer política, vol dir opinar, vol dir influir. Apropiar-se del sector, no permetre que la gana reglamentista dels polítics (inevitable?) es faci propietària de la cultura. Es tracta d'unir el món públic i el privat en un objectiu, compartit, de dur el prestigi de la cultura catalana allí on mereix: i fer-ho amb espontaneïtat, amb menys control, amb menys pors. Catalunya s'ha fet gran: és hora de demostrar-ho.
