Un maletí o un llaç blau

Tot el que es va sabent, amb comptagotes, de com va anar realment l’anomenada Transició és tan gros que una notícia com que Joan Carles I va pagar de la seva –ben nodrida– butxaca un rescat a ETA ha passat relativament desapercebuda. Així figura a l’agenda del general Manglano, director dels serveis d’intel·ligència durant els anys vuitanta i noranta. El rei d’Espanya finançant ETA? Doncs sí, perquè el segrestat, Diego de Prado y Colón de Carvajal, era el germà de l’administrador de la fortuna privada de l’actual emèrit. Allò va costar entre 600 i 700 milions de pessetes, uns 4 milions d’euros d’ara, en un moment en què un cotxe utilitari costava 2.000 euros. Una xifra descomunal.

Aquest segrest i pagament, de perfil discret, contrasta fortament amb el que la dècada següent van ser els dos segrestos, concatenats, als quals el govern Aznar va voler conferir un gran impacte social. El primer va ser el de José Antonio Ortega Lara, funcionari de presons i militant del PP, que es va passar 532 dies tancat en un zulo sense que l’Estat volgués negociar res. Quan Ortega Lara va ser alliberat per la Guàrdia Civil, ETA va reaccionar amb el segrest de Miguel Ángel Blanco, regidor del PP, assassinat a sang freda després d’un ultimàtum de 48 hores.

Tant Ortega Lara com Blanco eren simples peons, sense diners ni connexions a cap nivell. Ningú no va pagar cap preu, ni polític ni econòmic, per ells. Al contrari, tant l’alliberament del funcionari com el terrorífic compte enrere del regidor van ser utilitzats al màxim per tots els altaveus de l’Estat. De seguida va ser evident que allò tenia un valor polític i aquells dies totes les televisions inserien un llaç blau, igual com els periodistes en pantalla. A TV3, també (de fet només dos periodistes s’hi van negar) i l’onada de nacionalisme espanyol va impulsar-se sobre la lògica solidaritat humanitària.

En definitiva, per als amics del règim, un maletí. Per als altres, martiri i llaç blau.