La responsabilitat d’un encàrrec

Quan vivia a Alemanya, del 2013 al 2017, Isabel Andrés Portí va rebre l’encàrrec de realitzar una sèrie documental sobre els 40 anys del franquisme per a la tele pública ZDF i pensada per al mercat internacional. Ara es pot veure a Netflix i ha causat cert rebombori a les xarxes socials. Em vaig fixar en el seu nom, en els títols de crèdit, i hi vaig contactar, deu anys després del seu documental Generació Pegaso. N’està orgullosa? “És un encàrrec sense cap més pretensió que explicar un període històric responent a uns cànons i un estil marcats; si no hagués tingut aquest marc l’hauria fet diferent.” La documentalista tenia present la perspectiva de gènere en els experts, la cadena volia un to amè, entretingut i emfatitzar el vincle amb la història alemanya. Per Isabel Andrés Portí era un projecte important, conscient de la responsabilitat que comportava. També era l’única de l’equip que carregava la motxilla, la de la història del país a explicar i la intrahistòria que s’hi vincula. Em recorda que es llegeix a través del propi vidre, d’una lent ideològica: “Haver-ho pogut fer amb uns ulls de fora permet treure aquesta lent.” Arran de la conversa penso en el rigor històric, en la llibertat de creació i en les imposicions de qui paga. I en la responsabilitat d’un encàrrec que, gairebé cinquanta anys després de la mort del dictador, s’ha convertit en un deure pendent.