Campanades per la nostra memòria

Lluís Llach, nit del 3 de març del 1976, compon: “Campanades a morts/ Fan un crit per la guerra/ Dels tres fills que han perdut/ Les tres campanes negres./ Campanades a morts/ Per les tres boques closes/ Ai d’aquell trobador/ Que oblidés les tres notes!/ Qui ha tallat tot l’alè/ D’aquests cossos tan joves/ Sense cap més tresor/ Que la raó dels que ploren?/ Assassins de raons, de vides/ Que mai no tingueu repòs en cap dels vostres dies/ I que en la mort us persegueixin les nostres memòries” Cantata de denúncia dels fets de Vitòria ocorreguts aquell mateix dia, fins avui el testimoni més clar i punyent d’una massacre amnistiada i llençada al cubell de l’oblit. María Servini de Cubría, 16 d’octubre del 2021, assenyala: “Tot l’aparell repressiu muntat pel règim franquista va continuar funcionant sota la direcció dels nous dirigents polítics a càrrec del procés de transició. Durant els primers anys es van mantenir les mateixes normes, estructures, agents i pràctiques repressives i es va garantir a les forces de l’ordre públic la impunitat de la seva actuació.” Ho sabia tothom –més encara i per raons òbvies els qui ho neguen– però han hagut de passar 45 anys fins que la justícia –d’un altre país: l’Argentina– hagi dictat ordre de processament per l’exministre Martín Villa per uns crims contra la humanitat imprescriptibles. És un gran pas; Vitòria 76, Santurtzi 76, Hondarribia 76, Pamplona 77, Madrid 77, Errenteria 77, Pamplona 78… s’han d’investigar i determinar-ne les responsabilitats perquè a aquestes alçades la memòria perseguida per les campanades és la nostra.