Opinió

Tribuna

Envoltats d’errors

“Se’n manté, sembla, l’apassionada promoció pública i la voluntat clara de facilitar la vida i el negoci dels grups hotelers o de les aerolínies, sense preguntar sobre les condicions laborals o sobre l’increment del consum d’aigua o d’energia o de generació de residus

Vivim envol­tats d’errors que no sabem lle­gir. Col·lec­ti­va­ment, vull dir. Mal­grat la presència contínua del dis­ba­rat, de la decisió des­as­trosa, no hem sabut con­ver­tir-ho en veri­tats assu­mi­des ni en rea­li­tats indis­cu­ti­bles. Tenim, a vega­des, ins­tants de luci­desa, moments en què tot s’entén i tot té sen­tit. Després de la crisi immo­biliària del 2008, per exem­ple. Vam obser­var la devas­tació, les runes, el dego­teig de bai­xes, de vides tren­ca­des i, per uns moments, fins i tot els més entu­si­as­tes ava­la­dors del sis­tema advo­ca­ven per refor­mar el capi­ta­lisme i embri­dar tanta cobdícia des­bo­cada. Però a la fi, quan aquell propòsit s’havia de con­cre­tar política­ment, es va res­ca­tar els cau­sants, es van impul­sar les reta­lla­des i una aus­te­ri­tat impla­ca­ble, es van con­ti­nuar ali­men­tant les cobdícies i es va incre­men­tar, encara més, la car­nis­se­ria social.

L’extensió glo­bal de la pandèmia, la neces­si­tat de con­fi­nar-nos i atu­rar el món com a única mesura eficaç per con­te­nir-la, el silenci abso­lut dels mer­cats glo­bals i les res­pos­tes essen­ci­als de les polítiques públi­ques, del suport mutu, de les ini­ci­a­ti­ves comu­nitàries, ens van ofe­rir un altre d’aquest mira­cu­lo­sos ins­tants de clare­dat. Cal reforçar els ser­veis públics, vam dir, i trans­for­mar l’eco­no­mia, i relo­ca­lit­zar-la i arre­lar-la al ter­ri­tori i diver­si­fi­car-la i avançar cap a la sobi­ra­nia ali­mentària i donar a les cures i a qui les pro­por­ci­ona la cen­tra­li­tat i la dig­ni­tat que es merei­xen. De fet, encara es diu. Però quan toca trans­for­mar el verb flo­rit en pro­pos­tes polítiques i xifres d’inversió, la gent d’ordre, els que han gover­nant des de sem­pre i saben esgri­mir la sen­sa­tesa i el pos­si­bi­lisme com si en fos­sin pro­pi­e­ta­ris per herència natu­ral, pro­po­sen l’ampli­ació de l’aero­port del Prat o la can­di­da­tura als Jocs Olímpics d’hivern o la rei­te­rada injecció de mili­ons al cir­cuit de Cata­lu­nya.

Els objec­tius de l’agenda 2030 o l’Acord de París i els com­pro­mi­sos de reducció d’emis­si­ons, per a la retòrica, aquí el que real­ment importa, diuen, és fer el salt dels 52 als 70 mili­ons de turis­tes anu­als. L’ampli­ació hau­ria estat, cer­ta­ment, una bona decisió per als que espe­ren divi­dends de Black­Rock o de Deutsche Bank o per als que for­men part de l’escassa nòmina de bene­fi­ci­a­ris habi­tu­als d’aquest model econòmic i encara els reca que la res­posta social, les mobi­lit­za­ci­ons, l’aliança de les 300 enti­tats del ter­ri­tori, els dub­tes del govern o les raons que des­co­nei­xem, hagin atu­rat momentània­ment el pro­jecte i sal­vat la Ricarda. Però tenen temps i cap dubte, cap propòsit d’esmena, cap reflexió sobre el model econòmic i la dependència del turisme. Se’n manté, sem­bla, l’apas­si­o­nada pro­moció pública i la volun­tat clara de faci­li­tar la vida i el negoci dels grups hote­lers o de les aerolínies, sense pre­gun­tar sobre les con­di­ci­ons labo­rals o sobre l’incre­ment del con­sum d’aigua, o d’ener­gia o de gene­ració de resi­dus. Sense ava­luar-ne els impac­tes nocius, els efec­tes sobre el comerç local, o sobre l’aug­ment del preu de l’habi­tatge, o la gen­tri­fi­cació dels bar­ris, o la satu­ració del ter­ri­tori, o la mer­can­ti­lit­zació de l’espai urbà, o la degra­dació del mer­cat labo­ral. Aquest cap de set­mana, el prin­ci­pal par­tit d’ordre de l’Estat, pot­ser perquè ja no poden uti­lit­zar soci­a­lista i obrero sense car­go­la­ments de ven­tre, s’ha defi­nit com a eco­lo­gista. Ho han fet, suposo, per demos­trar-nos amb quina faci­li­tat es buida l’ànima dels mots. No són els únics, lamen­ta­ble­ment.

A la plaça del Cas­tell del meu poble dis­po­sem d’un mira­dor obert a diver­sos horit­zons. És una fines­tra que s’alça damunt d’un amplíssim com­pendi d’errors, una anto­lo­gia del des­as­tre. Car­re­te­res sem­pre insu­fi­ci­ents per con­duir vehi­cles cap a la costa. Línies d’alta tensió per il·lumi­nar-ne els para­di­sos arti­fi­ci­als. Cana­lit­za­ci­ons d’aigua per omplir-ne les pis­ci­nes. Un abo­ca­dor que ja fa anys que hau­ria d’estar clau­su­rat però que es manté per ocul­tar-hi la quan­ti­tat enorme de resi­dus que s’hi gene­ren i, si pares esment, un nombrós gra­pat d’ànimes pro­ce­dents de tot el món, con­vo­ca­des per aixe­car aquest imperi i per man­te­nir-lo amb els seus braços i el seu esforç diari, con­dem­na­des a la pre­ca­ri­e­tat i a la incer­tesa.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia