Decadència i irrellevància

Quan ja t’han posat el peu al coll i tu no t’has revoltat, has perdut tot el respecte dels adversaris i si, a més, tenim gent dels nostres que estan de la banda del botxí fent-los la gara-gara, encara ens és més difícil. No sé si som conscients que aquesta actitud nostra de passivitat davant les envestides els encoratja a insistir-hi i així entrem en una espiral repressiva creixent. Ens han perdut el respecte i la por.

Les raons per les quals hem arribat fins aquí són múltiples i lamentablement moltes són culpa nostra i no podem culpar-ne ningú més. L’evidència més clara dels efectes és la irrellevància. Ni el govern de José María Aznar va ser capaç de tractar-nos com ho està fent el PSOE. És dur el que dic, però és real. Que el govern espanyol s’atreveixi a dir que vol pactar amb ERC el pressupost, que els vots republicans són imprescindibles, i abans de pactar el català en la llei de l’audiovisual, i pensar que ERC ho acceptarà, evidencia fins a quin punt tenen assegurats els vots.

La llei de pressupostos és la més important de tot govern perquè, en principi, posa negre sobre blanc les seves prioritats i les quantifica. Hauria de ser un vertader full de ruta i, per tant, és l’oportunitat més clara i més important d’incidir en les prioritats que es defensen. Però també aquestes negociacions han evidenciat que, sense controls, com ha passat fins ara, poden suposar un colossal frau gestionant-los com els han gestionat fins ara tots els governs espanyols amb la aquiescència passiva de totes les forces polítiques catalanes, sindicats i patronals. Com pot ser que, fins ara, no es comenci a parlar dels pressupostos executats? Com hem pogut els catalans ser tan rucs deixant-nos prendre els calés sense dir ni piu? Els nostres diputats a Madrid que han negociat els pressupostos i que feien ostentació del que havien negociat, per què no n’han fet un seguiment? Imaginem-nos que per la gràcia de la transparència veiem que el diputat que ha negociat els pressupostos cobra 3.000 euros al mes, i que passat un mes aquest diputat observa que la seva nòmina diu que només n’ha cobrat mil, no es queixaria? I, com faria tothom, no reclamaria el pendent? Cada any ens quedem en el que s’ha pressupostat, però ens oblidem el que ens ingressen (executen), oi que no és normal?

La Cambra de Comerç de Barcelona ha quantificat que l’Estat espanyol a Catalunya ha deixat d’invertir, del que estava pressupostat entre el 2013 i el 2020, 3.070 milions d’euros. Una quantitat que s’ha perdut, puix que no es passen a l’exercici següent, i és per això que la Cambra de Comerç reclama que aquesta quantitat es transfereixi a la Generalitat. S’ha de dir que amb una petició tan assenyada la Cambra s’ha quedat sola en la reclamació, tot i que alguna institució, com ara el Cercle d’Economia, alerta del perill que Catalunya entri en una fase de “decadència i irrellevància”, però no parla de l’espoli.

Si ens féssim respectar, denunciaríem amb força el greuge comparatiu i la discriminació continuada respecte al que fan amb Madrid. Del 2015 al 2018, l’obra executada a Madrid respecte al pressupost ha estat d’un 457,8% i en el mateix període a Catalunya ha estat del 264%. Madrid un 57,8% més del pressupostat i Catalunya, un 136% menys del pressupostat. Per tant, quan ara surtin al faristol del Congrés per dir-nos el que han estat capaços de negociar, la pregunta immediata a fer-los és: “Quines garanties teniu que es compleixin?”.

Ja deixo per inútil, que és prou terrible, el fet que l’Estatut diu que la inversió del govern espanyol a Catalunya serà el percentatge equivalent al pes del PIB, que, en el nostre cas, és del 19%; però fixem-nos fins a quin nivell de submissió hem arribat que ni allò que diu l’Estatut, aprovat a les Corts espanyoles, es compleix i no ens queixem.

Sincerament, no tinc gaires esperances que els nostres negociadors, tot i el pes que tenen els seus vots, siguin capaços de canviar aquesta dinàmica, que, dit sigui de passada, és un espoli més, i, com tot espoli, si no sabem fer-nos respectar, amb el temps, ens encamina cap a la decadència i la irrellevància.