No al meu costat

Si vostè és dels que puja al tren i des de l'inici del trajecte ja bufa i li costa enretirar els patracols quan algú li demana educadament per seure. Si vostè és dels que entoma cada dia com si d'un martiri s'hagués de tractar i se sent assetjat per una societat injusta que el maltracta. Si s'entafora al tren sense bitllet i amb absoluta normalitat es queixa davant del revisor perquè és car, quan aquest li podria cobrar una multa si s'hagués llevat amb el peu esquerre (la categoria de revisors enfadats amb el món la tractarem un altre dia). Si quan tot just el revisor es tomba vostè comença la cantarella inútil –inútil perquè no porta enlloc, només a la recreació en la queixa, el martiri pel martiri– que hauríem de pujar gratis, que quina murga aquest tall de línia de tren –la C3, que només arriba fins a Sant Andreu Arenal– que ja arribes cansat a treballar i que si puja i que si baixa, que si això no estarà acabat al setembre i que si tomba, que si gira.

Si vostè és, en definitiva, d'aquesta mena de persones que gaudeix posant el cap com un timbal al pròxim i més immediat del costat amb un mantra de laments innecessaris, quan, en realitat, tot és parlar per parlar i criticar per criticar, doncs no s'assegui al meu costat. No ho torni a fer. Ja en vaig tenir prou l'altre dia.

Suportar alguns membres il·lustres d'aquesta societat pati d'escola o aguantar rebequeries a qualsevol edat dins d'un vagó de tren, a ple estiu, hauria de rebre alguna mena de bonificació en els impostos. Alguna cosa així com un descompte. Que poguessis anar, posem per cas, a una taquilla administrativa just després d'aquest trajecte en tren descrit i omplir un formulari de compensació, un cop detallada breument, davant d'un psicòleg si fos necessari, l'experiència ferroviària. Surrealista? Ja, però algunes subvencions públiques no es pensin que són gaire més serioses. I el seu fi és tant o més rocambolesc.