¿Com se salven els mots?

Si furguem en la història de la lingüística catalana (Joan Solà en fa una recopilació excel·lent a Del català incorrecte al català correcte), veurem que la llengua catalana ha viscut diverses etapes de “salvació” dels mots. En són un exemple, a finals del segle XV, les Regles d’esquivar vocables o mots grossers o pagesívols (escrites entre 1492 i 1497), un conjunt de breus normes d’ús sobre pronúncia, morfologia i lèxic de la llengua catalana, on s’oposen les solucions “vulgars” i dialectals a les pròpies de la llengua urbana culta (llatinitzant) i més prestigioses. S’aposta per un model de llengua modern (s’hi condemnen arcaismes, com ara jaquir en lloc de deixar), culte (es proscriuen mots considerats massa vulgars, com ara meua en lloc de mia) i supradialectal (es proscriu talent en lloc de fam o apetit).

A l’hora de salvar mots, el factor de la intuïció hi té un paper destacat davant la impossibilitat que cap obra reculli totes les particularitats i totes les formes d’una llengua. La intuïció és un saber que no trobem en cap manual, i que és diferent en cada persona. Solà diu que és allò que és més “normal”, “familiar” per a nosaltres. És un coneixement interioritzat que remet a la tradició i a la llengua materna. Però la llengua materna canvia segons les generacions, i actualment la televisió, i sobretot les xarxes socials influeixen, i molt, en les noves generacions.

Enmig de gramàtiques i diccionaris –que, segons Gabriel Ferrater, n’hi ha per dar i per vendre–, hem vist editats reculls de barbarismes, castellanismes, estrangerismes... El darrer exemple el tenim amb Jordi Badia, cap d’estil de Vilaweb, que el mes d’agost d’enguany ha publicat Salvem els mots, una obra que ofereix una relació de paraules que els parlants van deixant arraconades de mica en mica, sobretot per influència del castellà. S’hi inclouen mots, però també frases fetes o estructures sintàctiques que són en la base de la llengua viva. Per exemple, en una celebració ¿ens arreglem, hi anem mudats o empolainats? ¿El japonès és un idioma enrevessat o complicat? ¿Olorem, flairem o ensumem? ¿La roba s’eixuga o s’asseca? ¿Un paper el rebreguem o l’arruguem?...

La llengua catalana, en el seu recorregut diacrònic, ha tingut l’impuls i el reforç de gramàtics, lexicògrafs, filòlegs, correctors... que han vetllat per “salvar” els mots (tot i que també n’hi ha hagut que han optat per defensar els trets més propers al castellà), però per salvar-los cal tenir una visió àmplia de la llengua, sobretot un profund coneixement dels parlars de totes les contrades dels Països Catalans, i també cal la implicació i complicitat d’un actor ben poderós com són els mitjans de comunicació, els escriptors i, sobretot al segle XXI, els influenciadors de les xarxes socials, que són els que arrosseguen les generacions joves a parlar de si una cosa és molt xunga o si, preferiblement, és molt fumuda, fotuda, cardada...

Afegim-hi algun exemple més, sobretot relacionat amb els parlars i la varietat estàndard: algú podria dir que galamó s’està perdent i va guanyant terreny el capgròs i que, aleshores, hem de salvar el primer perquè es troba a la maroma de l’ús feble. De vegades, el problema ja no és el poc ús del mot més restringit, sinó la substitució impietosa de tots dos termes pel corresponent en castellà (renacuajo).

En aquesta reflexió, doncs, sobre l’estat de la llengua, ¿podem arribar a cap conclusió de com s’han de salvar els mots o fins a quin punt es poden salvar, o com podem augmentar l’ús general de la llengua en tots els seus àmbits d’ús? La resposta la trobarem en l’equilibri de poders, en la relació ponderada entre els interlocutors de la llengua: correctors, professors, editors, estudiants, periodistes, joves influenciadors a les xarxes, govern, administració..., juntament amb unes fortes dosis d’autoestima. Només així podem “salvar” o revifar certs mots, expressions o estructures una mica oblidats o abandonats per la força centrífuga de la uniformitat lingüística davant de les llengües en contacte. Salvem la llengua. ¡Salvem-nos!