“No tenim res preparat”

Segurament que molts de vostès han escoltat aquell àudio d’una trucada de telèfon que va fer Lluís Salvadó, aleshores secretari d’Hisenda del govern del president Puigdemont i del vicepresident d’Hisenda Oriol Junqueras, i també responsable d’organitzar el referèndum, a un company seu per dir-li que la consellera Elsa Artadi li havia dit que es volia reunir amb ell per saber com estava la preparació del referèndum i dels procés per informar-ne el president Carles Puigdemont. Lluís Salvadó, espantat, perquè no tenien res a punt, demana al seu interlocutor que parli amb el vicepresident per saber què li ha de dir i què han de fer, puig que no tenien res preparat i, si se sap –deia–, seria un escàndol.

Ara mateix Catalunya té un greu problema de posicionament en tres camps que són vitals: el geoestratègic, l’ideològic i l’econòmic, i és que tenim una dislèxia que no ens permet llegir cap on va el món i ens quedem només en la ideologia sense deixar-nos influir pels moviments importantíssims que s’estan produint en un àmbit planetari, i és un error greu, puig que en el món d’avui, més que mai, “no hi ha amics, només hi ha interessos” i no entendre això, si estàs fora de les responsabilitats polítiques, no és gaire greu, però amb responsabilitat política és gravíssim.

En plena crisi del gas m’he preguntat com estaríem si l’empresari català Pere Duran i Farell, que va modernitzar la indústria catalana a través de la seva visió de la gasificació del país, fos viu. Certament no sé com estaríem, però sí que puc assegurar que no estaríem com estem, estaríem molt millor. Entre altres coses perquè era una persona que sabia llegir els moviments geopolítics i els entomava perquè practicava la màxima de Churchill que diu: “La Gran Bretanya no té amics, té interessos.” I d’uns anys ençà hem vist reiteradament que la geopolítica i les aliances del món actual es mouen més per interessos estratègics que per amistat. Amb aquesta crisi hem descobert que determinades polítiques d’Europa de fomentar l’expatriació d’empreses, amb el temps, han esdevingut un error greu, perquè hem deixat en mans foranes una part del poder econòmic europeu i, de sobte, quan hi ha una divergència d’interessos polítics o econòmics, o tots dos alhora, si els nostres no estan ben travats, perdem tota la força. En aquests moments la debilitat europea és molt preocupant, perquè hem externalitzat a tercers, especialment a la Xina i els EUA, com a mínim, tres àrees estratègiques: bona part de la producció de productes i serveis estratègics; l’energètic, i la defensa. I amb aquestes carències és impossible tenir una política exterior pròpia i important. Europa, o fa un esforç conjunt per recuperar múscul en tots tres camps o veurem com el pes econòmic i polític es desplaçarà cap a altres àrees mentre anirem esdevenint irrellevants i perifèrics.

La política exterior espanyola tampoc ha sabut veure on eren els interessos i avui és més erràtica i irrellevant que mai tant pel que fa a la política exterior com a dins de la UE. I, com si fossin cercles concèntrics, també són importants els posicionaments exterior i interior catalans. Probablement des de l’època de Convergència, la nostra política exterior és erràtica i sovint condicionada per prejudicis ideològics, alguns dels quals són molt fàcils de defensar al carrer però totalment contraris als interessos generals.

Tenim pendents moltes reformes de fa molt de temps i són urgents, però entomar-les requereixen una valentia que el president i una part del seu govern no tenen el valor d’afrontar, la qual cosa provoca un greu perjudici al desenvolupament futur. La transició energètica n’és una i ni la crisi energètica ha sacsejat les consciències dels polítics davant d’aquest desastre, i n’allarguen la solució amb una futura llei.

I, tornant al “no tenim res preparat”, el temps perdut és temps perdut i és irrecuperable. Un error molt greu de responsabilitat política que mereixeria una moció de censura.