L’Oli, fotògraf de capçalera

Ja em perdonarà el gironisme militant que a les envistes del seu patró guardi l’espai per honorar el poble del costat. Els fills de Salt, fins i tot en aquell temps que havíem de travessar tot el pla de les hortes per arribar-hi, hem tingut tirada històricament cap a Girona, encara que només fos perquè la carretera ens hi portava. De petita, encara creia que l’autobús de línia es deia així perquè tot el trajecte des de casa fins a la plaça dels cines era en línia recta. Girona, vista des d’aquesta perspectiva quasi de llançadora, semblava un destí inevitable, un camí de progressió, i de fet molts hi hem acabat vivint, però ningú no pot eludir tan fàcilment el lloc d’on és. Se’ns veu que som de Salt d’un tros lluny, potser perquè també mirem en línia recta, com els bracers, artesans i obrers de fàbrica dels quals descendim la immensa majoria. També l’Oli, en Josep Maria Oliveras, el meu “fotògraf de capçalera”, amb permís de l’arxiver Joan Boadas, que va ser el primer de fer servir aquesta expressió per referir-se a la devoció que inspira la manera d’obrar d’aquest fotògraf tranquil, tan propera a la poesia visual i la meditació. Sempre m’ha admirat que, en tots els anys que fa que el conec, amb prou feines l’hagi vist una vegada o dues amb la càmera a coll. És com si fes les fotografies d’amagat, mentre els altres dormíem o miràvem cap a una altra banda, i després ens les mostrés com un món possible, però no del tot, imatges com les de Salt. Natura vs. Paisatge, on reconeixes aquest carrer o aquests arbres o aquella mata de cards tal com són, però amb alguna cosa més a dins, com un espurneig de fantasia, una tremolor de temps passats, una olor d’herba molla i carbonissa que crèiem perduda. Cada vegada que miro fotografies de l’Oli, aprenc alguna cosa. Sobre l’aigua, sobre el treball, sobre els fantasmes, sobre l’estranyíssim amor que professem pels objectes que, com nosaltres, s’esquerden i es moren. No sé com m’ho faré, ara que s’ha jubilat, per continuar trobant al fons de les imatges un pou on deixar-me caure. Hauré de consolar-me passant les pàgines d’aquest seu últim llibre, per ara, on Salt, sota una certa llum del crepuscle, sembla un d’aquells pobles petroliers de l’Oest Mitjà, una anomalia al mig de la carretera, excepte que al lloc on has nascut hi ha una bogeria de vida, des de la primera pedra que va dir “aquí hi ha aigua” fins a la soca més vella a tocar del Ter.