El Cumbre Vieja de la política

Sempre he cregut que per ser membre de determinats cenacles d’aquest país s’ha d’haver anat a determinats col·legis, compartit certs despatxos professionals de socors mutus, o tenir el corresponent ADN familiar. Tendeixo a pensar que li va bé, però, al poder econòmic acollir nouvinguts sense genètica. Dona un cert to meritocràtic de societat estructurada, a la vegada que es posen sensors a àmbits convenients per a continuar perpetuant el domini econòmic. A casa nostra tenim cercles i círculos, suquets i civets. Si no hi ets convidat deu ser que no comptes. Aquests elements integradors (“polls entrats en pastura” en diuen amb mala bava a l’illa balear menor) no són neutres. Directius d’empreses regulades, expolítics i infuencers de mena en solen formar part, sovint buscant penetrar, amb prèdica inclosa, no en el poder real, que es situa a llocs que ignoren o als que ja no hi tenen accés, sinó en els poders locals, que són els assequibles. Des d’aquesta perspectiva entenc aquests dies la intervenció de Felipe González al Círculo Ecuestre (quina pena per al que era l’admirat Isodoro, veure’l en plena pastura, agradant als que donen pinso!), i valoro també algunes preses de posició que denuncien la pèrdua d’empenta del país. Aquesta és una reacció típica de bona part de la burgesia catalana, que admira el glamour de les instàncies de fora (no sabent veure que sovint les bambolines són de cartó pedra) i critica els agents propers, dels que coneix, aquí sí, els mitjons que porten. Recorda també al comportament d’aquells que es mostren aquiescents amb els poderosos, però durs amb els dèbils.

Diferents grups mostren aquests dies les nostres vergonyes, quan s’apunten a la crítica de quilòmetre zero, a l’Ajuntament i la Generalitat. Ni una paraula dels abusos de l’Estat o dels condicionaments que imposen a la realitat propera els governs espanyols. En concret, aquesta lectura del text del Cercle d’Economia l’ha feta també Salvador Alemany, antic president del Cercle, en un article a La Vanguardia, escrit amb formes prou mesurades. I és que les anàlisis han de ser objectives si volen útils. Res del que està passant amb la denunciada decadència catalana s’explicaria en un altre Estat que no fos el nostre actual. Un Estat que practica una divisió de poders dubtosa a les altes esferes, i que no exigeix uns comportaments mínims als alts responsables de les seves institucions. Sense consciència d’en quin país vivim, des del Cumbre Vieja de círculos i felipes, tot fa baixada. La colada ho contamina tot. Un país en el qual es continuen rient les gràcies als expatriats tributaris esportistes / artistes i on s’és condescendent amb els defraudadors reals / reials.

L’Estat manté avui aquesta estructura de poder, amb el Tribunal de Comptes i el Poder Judicial a dalt de la jerarquia vella, que irradia i legitima l’abús d’altres, arribant, com una mena de volcà, arreu. Papers de Pandora, mentides flagrants al Parlament, repudis sense dimissions, sobres amb diner negre que no mouen la fiscalia en casos que són avui de domini públic. En aquest caldo de cultiu no pot estranyar que alguns salvadors de la pàtria, avui els jutges, prenguin el poder pel seu compte en les grans qüestions. Tot això ho tenim avui a Espanya pendent de millora. En molts d’aquests temes els nostres influencers no diuen res. Alguns directament es proclamen apolítics. Quin engany! El Cercle d’Economia, certament el que menys, hauria pogut, però, recordar en el seu text sobre el desori català que el finançament de la Generalitat està caducat, que és arbitrari i injust; que el govern central, de tots els colors, incompleix reiteradament els acords; que el pressupost sense liquidacions és un frau, i que l’Estat se salta els marcs competencials quan li convé. De tot això, mutis a la gàbia. I si alguns d’aquests cenacles no vol entrar en temes delicats, per allò de creure en l’existència d’un bé superior a protegir, potser podrien exercir, com la vella burgesia, un cert patronatge sobre la ciutadania, denunciant les pujades de preus de l’electricitat o els abusos a l’habitatge. Però res d’això.

Per dir que Barcelona perd pistonada no cal un informe saberut: només trepitjant ciutat i olorant orins hom ja sap de la falta de cura de qui governa. Constatar que “el procés” ens ha portat a un atzucac tampoc no és una gran contribució. De fet, culpar uns i no altres del que ha passat fa més difícil una solució, que diuen que volen, ja que la part beneïda no veu la necessitat de pactar res amb la part condemnada. I per cert, l’autocrítica que els denunciants demanen, no sembla que ells la practiquin. Intervencions anteriors del mateix Cercle, prou sensates, han estat ignorades pels governs centrals: molta bodeguilla i massa acotar després el cap. Mentre ens entretenien sobre els fruits d’aquesta mena de diàleg, Catalunya ha anat també perdent pistonada. I aquí la culpa és només seva.