Fem-nos-ho mirar

La Plataforma per la Llengua, que és aquesta entitat que de tant en tant ens fa tocar de peus a terra explicant-nos quina és la situació del català, ha fet públic aquesta setmana el seu informe anual. No té manies, la Plataforma. Pica la cresta a qui li toqui. Li recorda al govern català que la llei del cinema s’incompleix des de fa 10 anys; als jutges –un clàssic–, que només el 7% –un 7%!– de les sentències són en català; a les plataformes digitals, que menystenen la nostra llengua; o als empresaris, perquè 9 de cada 10 productes incompleixen la normativa de Catalunya que obliga a etiquetar en català. Ho diuen clar i català, sense embuts, i piquen la cresta, deia, a qui li correspongui. I nosaltres després quan llegim l’informe o el recull que en fem els diaris ens planyem i ens indignem. Però, és clar, aquest cop ens han picat la cresta a tots plegats. Perquè l’informe també recollia una dada reveladora: 8 de cada 10 catalanoparlants canvien de llengua quan algú els parla en castellà. Potser sí que ens ho hem de fer mirar. Perquè d’aquesta dada no ens podem pas queixar ni de l’administració, ni dels jutges, ni de les empreses, ni de les plataformes. Depèn només de nosaltres. A mi –ho confesso– m’ha passat. Diu l’estudi de la Plataforma –suposo que ho han preguntat a uns quants– que els catalanoparlants passen al castellà “per respecte” o “per educació”, o perquè creuen que potser se’ls entendrà, que és el que es veu que es pensen també molts professors d’universitat a l’hora de fer les classes. Això, que potser sí que ens ho hem de fer mirar. Perquè, “per respecte” (al català, és clar), potser el que hauríem de fer és no canviar de llengua. Entre d’altres motius, perquè el percentatge de coneixement i comprensió del català a Catalunya és altíssim, i si algú no ens entén també té l’opció de dir-ho. Però es veu que no, que no ho fem. És evident, com ha dit aquesta setmana Òscar Escuder, el president de la Plataforma, que ens cal “un canvi de xip”. I entendre –i incorporar-ho com un hàbit– que adreçar-se en català a algú no és ni mala educació ni cap falta de respecte. Deu ser just al contrari.