No hi ha unitat a Madrid

Que l’independentisme no ha aconseguit unitat a Catalunya és un fet històric. Per posar-ne un exemple i una data, les discrepàncies entre Pujol i Barrera sovint van visibilitzar que hi havia dues maneres d’entendre el país. Malgrat tot, els dos líders van saber conviure institucionalment, fins i tot amb posicions ben distants. CiU va arribar a governar la Generalitat amb una ERC minimitzada i a les ordres de Pujol. A Catalunya, la falta d’unitat entre les dues formacions polítiques és coneguda i es plasma en el dia a dia polític i a les institucions, en espera d’unes eleccions municipals el 2023 per veure si encara es manté el domini dels post-convergents o bé es produeix un canvi radical amb un traspàs de vot cap a ERC en una majoria d’ajuntaments. La falta d’unitat independentista a Catalunya ha acabat formant part del paisatge polític. És una picabaralla constant que probablement no va enlloc, ja que les diferències són mínimes, sovint de caire personal, i una herència del passat per conquerir un poder que tampoc està del tot definit. Malgrat tot, l’independentisme no baixa i en els pròxims anys podria anar a l’alça en vista de la falta d’iniciatives clares de l’oposició. És difícil d’entendre la falta d’unitat catalana al Congrés dels Diputats. Pérez Rubalcaba explicava que la fotografia –que va durar pocs dies– de tots els partits catalans, inclòs el PP, al voltant d’un nou Estatut proposat per Maragall va esverar el comitè central del PSOE fins al punt de revisar la situació i escoltar la veu catalana. Tot plegat va durar poc, perquè també es va dissoldre la unitat. L’amenaça d’un govern del PP amb Vox ha esdevingut per a Sánchez la clau per convèncer ERC perquè doni el vistiplau al pressupost. JxCat no ho veu així. Pedro Sánchez i el manteniment de la legislatura hi surten guanyant. Hi perd la unitat catalana a Madrid.