Cap a on anem?

És alarmant aquesta ignorància política i ignorància en general d’alguns dels polítics i líders catalans que ens mostren públicament. Com que no m’agrada malpensar des d’un principi, només repassant els currículums i les experiències laborals d’ells arribes a la conclusió que, per a alguns, és clarament ignorància el que mostren, i la resta no li podem atribuir aquest atenuant puix que el seu bagatge és prou important. La culpa que els primers ocupin llocs de rellevància l’hem d’atribuir als segons, perquè si una cosa tenim clara és que els de l’ego superlatiu mai són conscients dels seus dèficits i les seves limitacions, i es pensen que ocupen el lloc que ocupen per la seva capacitat i no per designi d’un superior del partit. És per això que ens hem de mostrar crítics amb ells però, alhora, indulgents, atesa la seva escassa trajectòria i equipament intel·lectual, però sí molt crítics amb els que els nomenen.

Valtònyc, aquest raper exiliat a Brussel·les que lluita sol contra la seva persecució borbònica i que aquesta setmana ha tingut un gran èxit judicial que ha fet que el Tribunal Constitucional belga obligués a canviar una llei belga vigent des del 1847 referent a delictes sobre la corona, ha dit una frase tan lúcida que ens hauria de fer enrogir a tots; diu el cantant: “Abans lluitaven per la independència i ara perquè posin Netflix en català.” Doncs sí, hem arribat fins a aquest nivell de baixesa.

No m’estranya gens aquest seminari que ERC ha fet als seus afiliats per respondre una pregunta, que és tan redundant, i formulada per gent intel·ligent, que només te’n pots malfiar i pensar que hi ha quelcom d’amagat. Pregunten els que han estat sempre, són i seran els més independentistes dels independentistes: “Per què volem la independència?” Jo no hi veig cap més resposta, encara que sembli una boutade: “Volem la independència per ser independents.” Tot el que s’hi afegeixi de condiment a la independència, la dissipa. Posats a preguntar, potser fora millor haver consultat: “Què podem fer amb la independència o què volem fer amb la independència.”

En la setmana que el principal partit del govern ha donat el seu sí als pressupostos espanyols sense haver-nos explicat a canvi de què, potser té més sentit preguntar-se per què volen ser independents?

La veritat és que teníem un gran nombre d’assumptes pendents per negociar amb Espanya de fa molts anys i que són cabdals per al creixement econòmic, i no sabem ni tan sols si, en les reunions bilaterals pels pressupostos, s’han esmentat. No cal repetir-les aquí perquè són recurrents de fa molts anys, però si saben on van i a on volen portar com a país, són vitals. La jugada del 5% de Netflix, que ens ha fet el gobierno espanyol, hem de reconèixer-ho, ha estat rodona i magistral per a ells. Ha estat l’esquer on ens hem repenjat i que ens ha fet oblidar tots els temes més principals i bàsics per créixer econòmicament. De fet, cap acord que no es pugui contenir en els pressupostos és un acte de fe o d’imprudència, i en la política real, una anomalia. Mai quan s’arriba a un acord polític o de qualsevol altra mena, després d’una llarga negociació, es deixa per a un futur. El més habitual i assenyat és tancar-lo en ferm i per escrit. Però quan veus que l’acord arriba en el moment precís del toc de les hores i corren cap al faristol per informar-nos de la bona nova, és difícil pensar que hagin tingut temps per travar l’acord; el més important era emetre el missatge tot esperant que la gran notícia, encara que només sigui amb paraules vagues, farcida i augmentada per l’equip de comunicació, suposin uns quants vots de l’arbre dels indecisos. Això es pot fer perquè som un país que mai passa comptes.

La desorientació és tan colossal i la pèrdua de sentit d’estat és tan descomunal, que hem estat capaços de fer el que mai ens havíem imaginat que faríem: avançar anant enrere. I en economia tenim molts exemples de la pèrdua: des del sector financer, des de l’industrial, des de l’econòmic, amb la complicitat de molts dels de casa. D’aquests que mentre anem perdent llençols, ens volen fer creure que és una estratègia d’acumulació de forces.