Keep calm
Retorn al passat
Durant els últims deu anys en què he viscut entre Barcelona i Banyoles, gairebé mai no he agafat cap tren (la ciutat de l’estany no té estació). Però durant els 30 anys anteriors agafava la Renfe amb una freqüència considerable, i així vaig viure i veure allò que tots sabem: unes demores sempiternes en uns trajectes brevíssims; les transferències dels passatgers d’un tren a un altre al bell mig d’enlloc, sense cap explicació; viatges llargs sense cap lavabo disponible... Tot plegat forma part d’un passat que creia llunyà, fins que el dia de Tots Sants vaig decidir anar a Barcelona (des de Girona) amb tren, atès que volia evitar les inevitables cues a la carretera que solen haver-hi al dia de Tots Sants. El tren –que va arribar tard– només tenia tres vagons, amb el resultat que, en plena pandèmia, tots els passatgers viatjàvem com si fóssim anxoves en sal. No era de sorprendre, doncs, que la temperatura interna del tren va pujar fins a 25º (deu més que la de fora) cosa que potser va precipitar la indisposició –i esperem que no fos greu– d’un dels passatgers, pel qual el tren va haver d’aturar-se durant uns 30 minuts fins que arribés una ambulància. Aquella parada, per cert –com a totes les altres– era impossible veure quina era, ja que no hi havia cap mena de senyalització dins del tren i la gent s’havia aglomerat tant que tapava les finestres. Quan finalment vam arribar a Barcelona, molts vam fer cap, lògicament, a la porta més propera, ensopegant-nos amb maletes, patins elèctrics, peus, etc., però va resultar que aquella porta estava fora de servei, de manera que va començar una desbandada cap a una que sí que funcionava. En sortir (d’un pèl) vaig sentir una mica de nostàlgia: al cap i a la fi, després de molts anys, havia tornat a tenir una Renfe Experience. El problema és que ara no sé a qui agrair-ho: l’Estat? L’Adif? La Generalitat? Tots tres?