Can Lluís

Passant una tarda plujosa en un d’aquells antics cafès plens de gents i de paraules en els quals George Steiner va reconèixer una de les senyes d’identitat d’Europa, admirades davant del fet que no s’hagués convertit en un lloc turístic amb preus estratosfèrics i que fos un lloc viu amb joves que hi estudiaven i conversaven, comentàvem que fa temps que Barcelona va perdre uns espais equivalents o que, en algun cas, s’han transformat en una imitació plastificada del que van ser.

Va ser precisament durant l’estada en aquell cafè que va arribar-nos un missatge d’un amic amb una notícia relativa al desnonament de Can Lluís, el restaurant del carrer de la Cera. Un restaurant ple d’històries, de gents i de paraules que mai no va perdre el seu caràcter popular i els preus assequibles que feien que fins quan era estudiant em pogués permetre anar-hi de tant en tant. Un restaurant que associo a l’enyorat Joaquim Jordà, que va viure els últims anys al mateix carrer. Deixant de banda les pròpies experiències, apunto breument les circumstàncies. Mentre els propietaris de Can Lluís negociaven la compra del local amb els administradors, aquests van adquirir tota la finca per revendre-la a un fons d’inversió israelià, que va multiplicar per quatre el preu de la renda i, a més, reclama els diners dels rebuts que no van cobrar durant el temps de pandèmia: tot s’ha fet per tancar Can Lluís. El capitalisme és això i s’imposa per sobre de les administracions públiques, inútils davant de saqueig. L’ordre econòmic no només explota la naturalesa destruint-la, sinó també especula amb els espais urbans fins a arrabassar-ne la identitat. I així ens anem quedant sense els llocs de vida i de cultura.