Per què han d’anar al jutjat?

No s’entén per què han d’anar al jutjat. Els vam aplaudir cada vespre des dels balcons durant llargues setmanes quan amb escassa protecció i immensa dedicació plantaven cara a un virus llavors desconegut que arrabassava vides als hospitals i als centres geriàtrics. Tot el país va valorar i agrair l’esforç ingent, els dies i les nits sense dormir, la seva exposició a situacions límit, i es va emocionar amb la seva emoció quan se’ls morien pacients a les UCI o als passadissos, o a les residències convertides en penosos cementiris, impotents davant la ferotgia de la pandèmia i desbordats també pels efectes de més d’una dècada de retallades en drets essencials com el de la salut. Un país que, recordem-ho, no fa ni dos dies que va perdre éssers estimats, pares i mares especialment, sense el confort d’un comiat, sabent que l’ambulància se’ls enduia per no tornar –amb excepcions, afortunadament–. I ara resulta que massa sovint el personal sanitari o sociosanitari que es va contagiar de Covid-19 en l’exercici del seu treball té dificultats perquè l’INSS i les mútues reconeguin la seva malaltia com a professional, i això malgrat el decret llei aprovat el 2 de febrer pel Consell de Ministres. Per què se’ls obliga a presentar demandes que acaben guanyant, segons constatem en diferents informacions? I per què la Covid persistent –fatiga extrema, disfunció cognitiva– es considera encara una malaltia comuna? Aquesta (insuficient) protecció no s’adiu amb aquells aplaudiments ni és just que hagin d’anar als jutjats per defensar els seus drets.