La Brugui i el món d’abans

L’últim cop que vaig entrar a ca la Brugui, a la plaça Major de Banyoles, va ser el maig del 2017, quan el músic Enric Montefusco hi va cloure el concert de presentació del disc Meridiana a les comarques gironines. Fent-se espai entre ciris i sidral, i amb la Mare de Déu de la Medalla Miraculosa, patrona de la botiga, observant des del seu altar central, la colla de moderns que s’hi havien aplegat per cantar, en catarsi, Todo para todos, miraven extasiats, amb ulls d’un infant que juga a ser explorador, la combinació integradora de llaminadures i pesticides, planter de l’hort, Zotal i Cola Cao, bosses de pipes i Netol. Va ser com entrar en un museu etnogràfic. De segur que, en una excursió escolar, els moderns del concert havien visitat, després de passar per la fàbrica de les Xocolates Torras, el Darder, salvaguardat per les germanes Marín, amb els lleons dissecats, els fetus en formol, la col·lecció de cranis i pells, i el boiximà. Perquè aquell món de taxidèrmia, que fixava una època i una manera d’entendre-la, és un món perdut al qual pertanyia la botiga de la Maria Àngels Brugada. I del qual també formava part, de forma insígnia, la Ramona, la carpa immortal de l’estany. Un món d’abans que no és exclusiu de Banyoles però que a la capital del Pla de l’Estany té una data de caducitat clara: els Jocs Olímpics. Hi ha moments que propulsen el canvi i les ciutats es repensen, es projecten en clau de futur.

Fa temps que la modernitat reivindica ca la Brugui segurament perquè l’exercici nostàlgic de recuperar els referents de la infantesa ens manté encara allà, a la sortida de l’escola a les cinc de la tarda. “Ara tenim l’oportunitat (qui sap si l’última) de tornar-li a la Maria Àngels tota aquella dolçor que un dia li vàrem pispar. Perquè tots li devem alguna cosa, vine a fer-li companyia!”, explicava a Twitter Marc Zamora, promotor de la convocatòria d’avui a les set de la tarda. Però ara que la Brugui es veu obligada a tancar és una oportunitat de no perdre l’imaginari, del significat d’aquest món d’abans que també explica el d’ara, mantenint l’essència d’un establiment emblemàtic en un temps en què els museus es reinterpreten. Ca la Brugui és part, diguem-ne, d’un determinat circuit cultural. A l’aparador hi ha exposat l’artista Geniüt i Germà Negre hi ha actuat. Els usos culturals podrien ser una via de tribut a la dolçor pispada.