I el futur ja no serà el que era

Tots recordareu que, en plena ofensiva contra el referèndum, tot l’espanyolisme, el d’aquí i el d’allà, per fer-nos por, ens assegurava que, si ens independitzaven, no cobraríem les pensions. Van ser molts els polítics d’aquí favorables a mantenir l’statu quo que anaven pels casals d’avis (ja cal tenir mala sang) per espantar-los amb aquest argument i perquè rebutgessin la independència. La sort era que els números eren tan clars i fàcils de comprendre per a tothom que el seu missatge no va calar i els que havíem insistit que per a la seguretat de les pensions era millor una Catalunya independent que no pas dependent, ara ho estem veient. El problema, perquè ho entengui tothom, és que des de fa anys l’Estat espanyol cada mes gasta més per pagar les pensions del que ingressa, i això està passant des del 2011. Qualsevol persona entén que quan has d’atendre una despesa periòdica i aquesta despesa és superior al que ingresses, això pot tenir un cert recorregut, però no infinit. I també tothom entén que, quan tens un problema així, el temps juga en contra i, com més triguis a afrontar-ho, més difícil serà la solució. La Unió Europea, veient que el govern espanyol no s’atrevia a fer la reforma del sistema de pensions, i després de molts avisos, ha posat un ultimàtum que venç aquest mes, i d’aquí venen les presses.

L’any 2000 es va crear un fons de reserva de les pensions, quan, afavorits pel boom econòmic, els comptes tenien superàvit, i la intenció, bona intenció, era crear un fons com el que tenen molts països nòrdics, perquè els seus ingressos ajudessin, en un futur, a estabilitzar un possible dèficit temporal. Fins al 2011, amb els seus interessos, el fons va anar creixent, fins a arribar als 66.815 milions d’euros. És a partir del 2011 quan va canviar el cicle econòmic i, com que no hi havia prou ingressos per pagar les pensions, es va començar a utilitzar el fons. En deu anys ha desaparegut, i continuem tenint dèficit.

Per equilibrar els comptes, hi ha poques solucions: incrementar els ingressos, abaixar les despeses, o una combinació de les dues coses. També hi ha una altra via de la qual es parla molt discretament, que seria treure de les despeses les pensions no contributives i deixar-hi només les dels que han cotitzat. El ministre José Luis Escrivá ha proposat, a correcuita, un increment de les cotitzacions del 0,6% durant deu anys, amb revisions periòdiques. Un índex que, segons els càlculs del ministeri, seria suficient per capgirar la situació i afrontar la jubilació de l’anomenat col·lectiu baby boom. En això, també hi té a veure el comportament de l’economia, l’ocupació, el nivell dels salaris i un fet que tard o d’hora s’haurà d’entomar i del qual el Parlament Europeu ja va parlar: el debat sobre si els robots que destrueixen feina han de contribuir a la Seguretat Social. De moment, hem vist titulars molt triomfalistes sobre l’ocupació, ja que, segons l’EPA, el tercer trimestre a Espanya hi havia 20.031.000 ocupats, una dada que no es veia des del 2008. El problema és que estem creant massa ocupació temporal i de salaris baixos i, per prudència, no podem cantar victòria. L’entorn econòmic i l’entorn polític estan molt excitats, i això és molt conflictiu, i el fantasma del risc país, avui, és molt acusat. Si mirem el sud, el contenciós d’Algèria amb el Marroc és preocupant per la dependència que tenim del gas algerià, agreujada per la falta de voluntat espanyola de connectar-nos també amb Europa, fet que ens converteix en una illa. El subministrament de matèries primeres i de xips és una altra amenaça clara que tenim, fins al punt que algunes grans empreses han hagut de reduir la producció per falta de subministraments. Un altre efecte d’aquestes irregularitats en el subministrament és l’increment del preu de l’energia, que ens ha portat, inesperadament, a una vella coneguda, que és la inflació, una situació que si no es controla també patiran els pensionistes i la factura de les pensions, i podria despertar un cicle conflictiu a l’hora de negociar nous convenis. I el que encara, per a nosaltres, podria ser pitjor, que el BCE fes com ha anunciat la Reserva Federal: començar a retirar els estímuls i la “barra lliure” de diners a interès zero.

Desintoxicar l’economia de l’endeutament comportarà una síndrome d’abstinència complicada i llarga que haurà de conviure amb totes aquestes reformes i que ens evidenciarà que el futur ja no serà el que era.