No ets tu ni jo

M’encanten les nits electorals. Visc amb emoció les enquestes a peu d’urna procurant no il·lusionar-me o desanimar-me gaire –encara que rarament ho aconsegueixo– i després m’empasso debats, formatgets, barres, infografies i tot el que em posen fins que se’m tanquen els ulls. Fa sis anys i mig, però, no ho vaig poder fer perquè em van convidar a participar en una tertúlia de la televisió local com a candidata. Allà mateix, en directe, vaig saber que havia sortit elegida regidora. De seguida em vaig adonar que no m’havia fet la idea que això podia passar de debò. Com canviaria la meva vida? Les nits electorals ja no serien de despreocupació i crispetes, és clar. Però què més? On m’havia ficat? Aquella nit de maig vaig decidir celebrar-ho. L’endemà ja seria un altre dia.

I enmig de la il·lusió em van anar sorgint una muntanya de dubtes que llavors vaig atribuir a una manca de confiança i que més tard he entès que no era això. Em preguntava coses com ara: exactament què ha de fer una regidora? Com aprendré el que no sé? Puc seguir passant semàfors en vermell quan vaig a peu i tinc pressa? M’hauria de comprar un vestit jaqueta? És correcte portar auriculars pel carrer? Podré continuar anant a buscar els fills a l’escola? Realment necessito un despatx enorme amb tres banderes darrere de la meva taula? Algunes d’aquestes preguntes poden fer gràcia, però us asseguro que per mi eren tots temes molt seriosos. Perquè coneixia pocs regidors, i la majoria tan diferents a mi que em sentia com una marciana que acabés d’aterrar sense saber l’idioma ni els costums del planeta, i ho havia de pensar tot. La pregunta clau: era acceptable una regidora tal com era jo?

Al cap d’un temps vaig anar a un acte sobre dones i política en què participava l’actual consellera d’Igualtats i Feminismes, Tània Verge. Hi vaig sentir una cosa que em va canviar totalment la perspectiva: segons explicaven (i no és un tòpic) el més freqüent en les dones a qui es proposa d’entrar en una llista electoral és dubtar de les seves capacitats i condicionar la decisió a l’acord familiar, mentre que els homes molt sovint es limiten a preguntar: “A quin número aniré?”. A veure: vaig dubtar, jo, de participar? I tant. Em va preocupar com afectaria l’organització familiar? I tant. Tenia dubtes sobre la meva capacitat i els meus coneixements per complir bé l’encàrrec? Tu diràs! El meu cas era de manual. I, per tant, el problema “no era jo”: és el sistema, que està modelat històricament per un tipus de persona ben diferent de mi. Per dir-ho a l’engròs, els espais polítics actuals són fets a imatge dels que els han ocupat des de sempre, els que fins ara eren els titulats indiscutibles del poder i l’autoritat: els homes. Per això és normal que siguin ells els que s’hi sentin més còmodes i facin un pas endavant amb molta més facilitat (la prova és l’enorme desproporció d’alts càrrecs), mentre que les poques dones que trenquen aquest ordre “natural” de les coses acostumen a viure rosegades per la famosa síndrome de la impostora.

Els horaris i l’organització acostumen a ser incompatibles amb una vida personal equilibrada, i això també indica qui s’hi pot dedicar: les persones que tenen algú a casa que els resoldrà tots els aspectes pràctics: plat a taula, roba neta a l’armari i els nens banyats i a punt per al gratificant petó de bona nit. Si no tens responsabilitats en les cures ets imbatible a la feina: sempre tindràs temps per a un sopar o un cafè profitós després de la reunió, mentre que la majoria de dones corren cap a casa sempre més tard del que voldrien, o si no ho fan se les menja la culpa.

Per sort, cada cop hi ha més dones que si no troben reconeixement –ser una quota no és gaire empoderador– es validen entre elles per transmetre’s que sí, que podran fer tot el que es proposin. I de la confiança i el suport mutu en surt la força per desenvolupar totes les capacitats i poder canviar les coses. Però encara estem molt lluny de tenir espais amables per a dones i homes, que no obliguin a encaixar amb unes estructures caduques i excloents. Perquè els tubs massa estrets, fets a mida per a poca gent, empetiteixen, domestiquen o directament expulsen els que són diferents d’ells. I en aquest cas, la diferència és més de la meitat de la població.

PS: Ja sé que no tots els homes són iguals.

PS2: No em vaig comprar cap vestit jaqueta.