50 anys del Pompeu de Salt

A Memòria vintage, Vicenç Pagès evoca, a l’entrada dedicada a l’EGB, una època sòrdida en què a les escoles del tardofranquisme encara se segregava l’alumnat per sexes i els mestres, malhumorats i autoritaris, impartien més preceptes que no pas coneixements en unes aules presidides invariablement per un ninot, ja fos el santcrist o el retrat de Franco. Ens portem pocs anys, amb en Vicenç, però si els seus records de l’escola són tan diferents dels meus és sobretot perquè ell no va tenir la sort d’estudiar al Pompeu Fabra de Salt. El meu col·legi, i faig servir el possessiu amb emoció i agraïment, era laic i va obrir el 1971, ara fa cinquanta anys, primer en un local provisional del carrer Pius XII, a penes amb vuitanta alumnes, i el curs següent ja es va traslladar a l’edifici que encara ocupa avui, al carrer de Sant Dionís, a tocar de la torre de la Farga, que és la nostra catedral rústega, envoltada de recs i horts. La seva creació va coincidir amb el tancament del col·legi de La Salle, del qual va heretar alguns dels alumnes, però cap amanerament doctrinari, cap obsessió mariana ni encara menys dictatorial. Jo devia entrar-hi amb la tercera promoció, quan va començar a admetre també nenes, i vaig respirar-hi una tal comprensió i liberalitat, que l’entrada a l’institut, ja als vuitanta, em va semblar decebedora, sobretot perquè per primera vegada a la vida, a l’hora d’educació física, ens van separar els nois de les noies: ells feien atletisme, a nosaltres ens enviaven al gimnàs a fer el pont, la tombarella i el temible espagat. Al Pompeu, les nenes havien de saltar el poltre amb el mateix coratge que els nois, i ho fèiem, i tant que ho fèiem, igual que anàvem a judo o teníem equip de bàsquet i competíem en velocitat amb ells. L’afició a l’esport no és l’únic que ens van inculcar. Hi vam rebre les primeres lliçons de llengua catalana, gairebé clandestines, els dies que plovia i no podíem sortir al pati, o quan el director, Joan Casals, ens llegia a classe Aigua de mar, de Josep Pla, i acabava i no ens en demanava res, ni un resum, ni un exercici sobre els elements de la frase; només que escoltéssim, que sabéssim com sonava de bé la llengua que encara no sabíem escriure. Hi ha coses que et dona qualsevol escola, t’hagi ajudat o no a ser un adult de profit: els amics, el goig de la festa, els records d’una infància reglamentada. Però n’hi ha d’altres que només obtens d’aquelles on has estat feliç.