Enganyar i ser enganyat

d’allò que no s’hauria de fer mai en el periodisme, que és confiar cegament en una font, sobretot quan la història que ens explica no només surt de la quotidianitat, sinó que li fa dos salts mortals. Segurament, tot quedarà en una anècdota, perquè les informacions són efímeres i no deixen gaire empremta en el lector o espectador, però no hauria de ser així pel bé del sector, del seu compromís amb la veritat. Un dels meus mestres de professió va ser l’enyorat Manuel Cuyàs. L’home del verb fàcil i memòria extraordinària ens sorprenia cada dia a la redacció amb alguna reflexió al voltant de la feina que havíem triat servir. Quan ens veia capficats amb algun article que se’ns resistia per complicat o, sobretot, per difícil de fer entenedor al lector, sempre ens deia el mateix: “Que la veritat no t’espatlli un bon titular!” Evidentment que la seva era una recomanació amb trampa que no havíem de seguir, però dient-ho en veu alta tallava d’arrel qualsevol temptació que pogués tenir el redactor de farcir amb la imaginació una informació que no donava per a més.

amb una naturalitat que em fa témer que ja les hem incorporat al nostre dia a dia com si fossin companyes de viatge. Fins i tot en certs àmbits s’han popularitzat com a exemple de les noves tendències d’un món cada cop més mediatitzat i, per tant, controlat per les grans cadenes de comunicació. A mi tant bonisme quan es tracta de la mentida em fa posar els pèls de punta, perquè sento com em trontolla la realitat i com hi perdo contacte per trobar-me finalment en un escenari on per sobreviure ja no només he d’anar vigilant amb lupa qualsevol notícia que m’arriba, sinó que no em puc refiar dels mecanismes de contrast i comprovació que han configurat la columna vertebral del meu sector des dels seus inicis. S’han de mantenir uns límits, unes línies vermelles que ens facin estar segurs a tots, periodistes i lectors, que allò que compartim és la veritat o, en el pitjor dels casos, s’hi assembla molt i molt.

que cap als mitjans tradicionals té la joventut i que, en el cas del paper, ha perdut aquella aurèola de rigorositat i d’excel·lència que havia tingut en altres temps. Ja no el veuen com l’exemple d’integritat i d’esperit crític que es va guanyar a pols, sinó que molts el descarten per antiquat davant la nova onada de periodisme digital, de consum ràpid, a cop de titular i de poca profunditat. Ells, els joves, es fan un flac favor creient que totes les preguntes es resolen en quatre piulades, però nosaltres, els professionals, tenim l’obligació encara més marcada de mantenir-nos fidels a una veritat que cada cop se’ns fa més esquiva.

Exemples com el de l’escriptor gallec seran més i més habituals, perquè l’escenari ho propicia i perquè sembla difícil, pràcticament impossible, que en una vida contra rellotge com la que estem vivint puguem trobar una estona per a la reflexió. D’acord que la majoria d’informacions que ens arriben acabin en la paperera de la memòria sense ni tan sols haver-nos adonat que existien, però aquelles que ens fan aixecar el cap o parar-hi l’orella val la pena que les masteguem amb calma. Perquè l’engany puntual s’acaba recordant com la historieta divertida, però quan es transforma en habitual es converteix en amenaça. I això no fa gens de gràcia.