Missatges de Glasgow

Doncs ja ho tenim, la cimera de Glasgow tanca portes amb un acord de mínims que genera més frustració que satisfacció. Els vagues compromisos per reduir les emissions de gasos amb efecte d’hivernacle –responsables de l’escalfament del planeta– no responen a la gravetat del moment, a l’ara o mai exigible de la conferència. Greta Thunberg, la icònica activista pel clima, feia el seu diagnòstic demolidor de la cita. “La Cop26 s’ha acabat. Aquí en teniu un breu resum: bla, bla, bla”, deia en una piulada. Amb tot, no es pot dir que la cimera hagi estat del tot inútil. Ha servit per comprovar, una vegada més, el poder dels lobbies del carbó i del petroli, la bretxa que separa països rics de països pobres, els problemes per accelerar la transició de les energies fòssils a les renovables. Per constatar que les veus més crítiques, la dels joves i la dels que relacionen la crisi climàtica amb l’esgotament del model capitalista, són les que se senten fora del recinte fortificat de la Cop26. I ha servit, sobretot, per prendre consciència de l’extrema dificultat de la humanitat per reaccionar davant l’amenaça més greu a què està confrontada, la que posa en risc la pròpia supervivència. Una incapacitat que angoixa tant com la mateixa emergència climàtica.