Remoure el passat?

Curiosament, a Catalunya s’ha mantingut un discurs interessat que, havent-lo repetit tantes vegades, per a molta gent ha esdevingut creïble, encara que els fets objectius i històrics demostrin el contrari. Però la potència de foc dels defensors de la faula ha estat tan potent que en l’imaginari popular ha calat. Aquesta setmana passada, i gràcies a un debat sobre l’infrafinançament organitzat pel diari Ara entre els quatre darrers consellers d’Economia, era inevitable que tard o d’hora sortís el finançament del País Basc. El professor Castells va afirmar que era difícil que el concert basc fos sostenible per a l’Estat si també s’aplicava a Catalunya, afirmació que el conseller Andreu Mas-Colell va replicar dient: “Si hagués existit un concert català, el basc seria diferent.” Més tard, el conseller Castells va dir que CDC havia rebutjat el concert, segons l’hi havia explicat el conseller basc de l’època, Pedro Luis Uriarte.

En la fila quatre del públic, sense cap mena de protocol, hi havia el president Jordi Pujol, que escoltava atentament, i en sentir les paraules de Castells va demanar la paraula per desmentir taxativament que això fos cert. “Sí que vam demanar el concert econòmic”, assegurà el president, que hi va afegir que el govern de Suárez i la majoria dels partits catalans s’hi van oposar. I va continuar fent un repàs de les vegades que l’havien demanat, fins i tot va recordar una proposta, molt ben elaborada tècnicament, de Ramon Trias Fargas, que també va ser rebutjada. I en la negociació de l’Estatut de Sau, Convergència ho va tornar a demanar i només hi van votar a favor els tres representants de Convergència i el d’Esquerra Republicana; la resta van votar-hi en contra. I concloïa el president Pujol, per a tots aquells que diuen que els feia por recaptar impostos, que recaptar impostos és exercir poder polític.

Miquel Roca, en la presentació d’un llibre del president Pujol, el 18 d’abril del 2012, també lamentava que la majoria dels catalans aleshores no volguessin el pacte fiscal. Els contraris al concert eren el PSC, UDC i el PSUC, que s’hi van oposar fermament i que el 1977 tenien majoria, i ho justificaven dient que era “reaccionari i medieval”.

Aquest exemple de com canviar la història en política és molt vell, i per això quan es parla d’aquestes coses, com de la Transició o del franquisme, et diuen que és millor no remoure el passat. És la seva coartada perfecta.

És veritat que ens van fer creure que al final els dos sistemes coincidirien, que no hi hauria ni diferències ni privilegis i que l’única diferència seria en el model de recaptació. Però hem vist que el que deia el president Pujol, que recaptar impostos és exercir poder polític, avui al País Basc és ben evident. Han deixat de ser dependents d’Espanya.

El sistema comú també té les seves distorsions provocades pels interessos polítics, i ja fa decennis que el dèficit fiscal de quatre autonomies se sufraguen amb els excedents de la resta. Algunes de molt ben dotades, per cert.

Aquests dies que es parla del pressupost de la Generalitat que preveu la despesa més alta de la història, amb 38.139 milions d’euros, seria important relacionar-ho amb els 20.000 milions d’euros de dèficit fiscal. És a dir, més del 52% del pressupost. Aquest pes mort que hem de suportar cada any i els altres dèficits ocults com són les inversions pressupostades i no realitzades, ens aboquen a situacions prou crítiques perquè reaccionem unànimement per dir pou.

Dimecres passat, organitzat per Vull Corredor, a Madrid es van reunir 1.300 empresaris per reclamar el corredor mediterrani. Ja és hora, perquè els catalans l’estem reclamant des de fa molts anys i ens hem trobat sempre molt sols. En aquell moment era més important connectar-se amb Madrid i perpetuar l’Espanya radial. Però, vist l’error, és bo que es rectifiqui i es faci pressió per refer aquest error colossal de les infraestructures espanyoles.

Josep Vicent Boira va guanyar aquest any el premi d’assaig Carles Rahola, que organitza la Fundació Bertrana de Girona. És un treball molt ben documentat que cal llegir atentament i treure’n explicacions. Aquests 23 centímetres que ens separen d’Europa, en paraules del guanyador, ens han representat i ens representen un cost econòmic colossal. Aquesta “Via Augusta del segle XXI”, com l’anomena Boira en el seu assaig, sembla que per fi ha estat descoberta per tots els agents econòmics. Mai no és tard si hi persisteixen.