Chema Antolín

La xerrada de l’àrbitre de Maçanet de la Selva adreçada a la mainada abans de començar un partit de futbol de benjamins del Maresme que es va fer viral a les xarxes socials s’hauria de posar en bucle als pares, avis i tiets que els anem a veure o que hi hem anat en algun moment de la nostra vida. A la mainada, per descomptat, però sobretot als que estem a la graderia. Els que ens ha tocat anar per aquests mons de Déu com a espectadors dels partits dels nostres fills, nebots o nets ens hem trobat amb experiències que ens han fet passar vergonya. De vegades aliena, però també pròpia, ho confesso. Cada pare, un representant; cada avi, un entrenador; cada tiet, un hooligan; cada plançó, un Messi; cada partit, una final de la Champions. Per als pocs (o molts) que no hagin vist el vídeo del qual els parlo, heus aquí un resum del que els diu el senyor Chema Antolín: “Hem vingut a jugar i a divertir-nos.” “Qui acabi guanyant i qui acabi perdent no és important.” “La gent que hi ha a la grada ha vingut a veure’ns. Obrim l’orella quan aplaudeixin i ens animin; quan critiquin, la tanquem.” “Fem cas només a la gent que hi ha a la banqueta.” “Per acabar: sempre que xuteu a porteria marqueu un gol? A vegades què passa, que us equivoqueu, no? A mi també em pot passar, que piti alguna cosa i m’hagi equivocat; en parlem durant el partit i ja està.” Així de senzill. Així de simple. Així de natural. Respecte, educació i valors. Se’n diu fer ciutadania des de l’esport. I amb un somriure, que sempre és d’agrair. Segur que hi ha molts Chemas Antolín, però per què encara ens sorprenem pel que hauria de ser la norma? Potser és perquè mentre el vídeo de l’àrbitre pedagog es feia viral a les xarxes sabíem que el comitè de competició de la Federació Catalana de Futbol suspenia per tres mesos un entrenador de cadets per, agafin-se fort, haver instat un jugador seu a agredir un rival.