Franquistes i franquisme

El líder del PP, Pablo Casado, se’n va a una missa en honor del dictador Francisco Franco quan fa anys de la seva mort i aquí no ha passat res. No m’imagino la mateixa situació a Alemanya o a Itàlia, és a dir, que enxampin el cap de l’oposició homenatjant Hitler o Mussolini i que no dimitissin l’endemà mateix.

Spain is different, ja ho deia l’eslògan franquista, que el també franquista, malgrat l’emblanquinament posterior, Manuel Fraga Iribarne, es va inventar per promocionar el turisme i començar a treure, una mica, Espanya de la misèria moral, social i econòmica a la qual l’havia abocat la dictadura.

Fa quaranta-sis anys que el dictador va morir impunement al llit i els seus hereus polítics, el PP i Vox, ja no se n’amaguen, de la devoció que li tenen, a Franco i al seu règim. Fa l’efecte que, si poguessin, farien passes enrere de tot el que s’ha aconseguit, en avenços polítics i socials a l’Estat –malgrat tot i malgrat els greuges amb Catalunya que persisteixen i s’agreugen.

Els populars es van afanyar a desmentir que Casado hagués anat a homenatjar Franco a propòsit, que només passava per allà i que allò era una simple missa de difunts [sic]. Tot plegat deixa encara més en ridícul el líder popular, però res ens hauria de sorprendre. Només cal mirar com el PP vota sistemàticament en contra de qualsevol condemna al franquisme, com no dona suport a la reforma de la llei de la memòria històrica o com ajuda a perpetuar jutges i magistrats de provada ideologia franquista en les principals institucions judicials.

L’historiador britànic Paul Preston, un dels que més han estudiat el règim de Franco, va dir dissabte que “el franquisme roman ben viu a Espanya”. No cal, certament, que una veu autoritzada com Preston, ho certifiqui, perquè és una veritat que es pot confirmar cada dia al Congrés espanyol, en la judicatura i en moltes institucions.