De projecte a disseny de país

En diversos moments acostumem a demanar “projecte de país”, com una manera de concretar aspiracions, horitzons futurs i les ofertes dels partits. No és una pregunta amb una fàcil resposta, i la realitat és que quasi mai no s’hi respon gairebé res. Potser hem d’acceptar que és una demanda massa àmplia: afecta temes econòmics, socials i polítics. En tot cas, constatem que hi ha un enorme salt des de les idees generals fins a les concrecions i que els programes polítics s’escapen de l’objectivació d’allò que haurien de concretar, amb un desenvolupament posterior que queda excessivament obert.

Si mirem més enrere, per allà els ajuntaments dels anys vuitanta, aquells que van transformar els nostres municipis, com Barcelona però també molts més, la pregunta de “projecte de ciutat” era inconvenient i massa ideològica (liberal, socialdemòcrata...?), mentre que el que es va fer per a transformar les ciutats fou dissenyar-les o redissenyar-les. La transformació de les condicions interiors, de les dotacions, de superar la dinàmica centre/perifèria, de prefigurar un artefacte econòmic, de ser capital, etc., contenia aspectes socials, econòmics i polítics barrejats i immersos en una actuació que no era un projecte abstracte, sinó un disseny molt concret. Encara més, el fet de reduir l’abast del debat ideològic permetria concretar amb més radicalitat les actuacions, les quals no eren pas “tècniques”, ni menors. Diguem que un disseny no era, ni és, altra cosa que un projecte molt definit. Ens podem preguntar si aquest concepte de “disseny” no seria molt més adequat per a dialogar amb els nostres dirigents sobre cap a on volem anar a escala de país. Sense que la resposta sigui excloent d’altres vies, segur que les concrecions dissenyades ens ajudarien a avançar. Per a fer-ho evident, plantejaré tres dissenys concrets de model i objectiu de país.

El primer és la Catalunya ferroviària. La modernització de tota l’estructura urbana del país, la metròpoli de set milions, l’especialització interurbana, la complementarietat entre Barcelona i país... depenen en bona mesura d’articular unitàriament des de la xarxa d’alta velocitat al ferrocarril convencional de rodalies i mitjana distància i fins a les mercaderies en una xarxa interoperativa i única. El salt que faria el país seria del mateix ordre del que es fa ver a principis dels setanta amb l’autopista del Mediterrani o AP-7 i l’AP-2 a Lleida i l’interior peninsular. Es dirà que aquesta ja és la línia de treball, però no és cert. No hi ha opcions clares de canvi de la xarxa a ample internacional, d’inversió de la Generalitat fora del Barcelonès... Ens manca del tot expressar la base material d’una transformació a cinquanta anys vista. Certament, toparíem amb el govern central, però la cosa va molt més enllà de la reclamació de rodalies, i de nosaltres depèn formular-ho.

El segon disseny és la regionalització de Catalunya. El desgavell administratiu de províncies amb diputacions, àmbits funcionals de la Generalitat, Àrea Metropolitana, Autoritats del Transport... no respon a la pregunta: què és Catalunya?, quines són les seves parts? Afegirem al garbuix les províncies com a districtes electorals al Parlament, inqualificables a hores d’ara. La regionalització, en vegueries o regions, significaria definir uns àmbits econòmics, urbans i ambientals que la geografia ens suggereix i fer-los àmbits de democratització en la representació i la gestió. Però no, som tan anarquistes que preferim el desgovern a construir la identitat interna de país. Ho tenim aparcat des de sempre, però encaminar-ho significaria deslligar una força de potencial de país.

El tercer disseny seria caminar cap a l’habitatge com a servei públic. Si Sanitat i Educació foren els dos grans pilars assolits fa anys, avui és possible fer passos decisius en l’habitatge com a servei públic. La clau és la política de sòl, creat públicament i mantingut com a tal, i encabir-hi promocions públiques, privades i socials. Una segona clau és l’habitatge dotacional, que s’autofinança (cert!), si és sobre sòl públic i en dimensions reduïdes (sense aparcament), per exemple per a joves i gent gran. Només cal actuar a escala catalana amb una quinzena d’agències públiques, que gestionessin bàsicament sòl, una per a cada 300.000/400.000 habitants. Hi ha experiències concretes que ho demostren, només cal replicar-les. Els esquemes anirien en l’estil de: dret de superfície a 25 anys, tipologia d’habitatge social mitjana, deu per cent de cessió en sostre executat en habitatge dotacional.

Dissenyar i concretar el país seria una manera clara de fer visible i real el salt que podem efectuar i que necessitem realitzar, i fer-ho amb un camí que no es perdi per ser massa genèric, sinó que, per contra, sigui ben concret: o sigui, dissenyat.