Que algú m’ho expliqui

Vejam si soc capaç d’entendre alguna cosa. O vejam si algú m’ho pot explicar, molt a poc a poc, per treure’n l’entrellat. El president Pere Aragonès va deixar claríssim, en un plató de televisió, que l’acord d’investidura aniria lligat a un acord de pressupostos. La CUP va acabar fent-lo president, però l’anunci, ves per on, admetia matisos i les parts es van citar per a més endavant per parlar de números. La CUP va donar dos anys de marge a Esquerra per liderar l’estratègia independentista, però ara diu que no era exactament així. Després del 14-F, el món independentista s’ha tatuat amb ferro roent el número 52, però ara molts es comencen a preguntar d’on nassos han sortit aquell 5 i aquell 2 que duen a la pell. Molts polítics traslladen a la ciutadania que això del canvi de cromos –tu m’aproves un pressupost aquí i jo te l’aprovo allà– és un invent de la premsa, però, voilà, els comuns salven els comptes de la Generalitat i ERC aprova els números a Colau tot i dir hores abans que no faria. Mentre ERC i comuns es fan plegats la foto dels pressupostos, el conseller que els ha dissenyat, que és de Junts, aprofita per anar a esmorzar. L’alcaldessa de Barcelona es refereix a Junts com “hereus de la Convergència corrupta” però la governança del país, en plena crisi Covid, passa perquè tothom s’empassi gripaus amb cara d’haver gaudit d’un balneari. Junts vol evitar a tot arreu la foto amb un partit del 155, però a la Diputació de Barcelona ningú es qüestiona el pacte. Junts i ERC tenen un acord d’investidura però el partit de Puigdemont, en els grans temes urbanístics de país, troba la sintonia en la bancada socialista. L’única cosa que uneix els partits independentistes, a aquestes alçades, és la voluntat de treballar per aconseguir fer de Catalunya un estat però no hi ha forma humana d’acordar quina és la millor via per arribar-hi.

I amb tot aquest guirigall, i podríem seguir, encara pretenen que la societat no desconnecti de la política i, sobretot, dels seus polítics.