La premiada Irene Lozano

La guerra a l’independentisme català cotitza a l’alça en el mercat de valors de l’unionisme espanyol. Té premi. Triga més o menys i es paga de formes diverses, però el pagament arriba. La periodista, escriptora i política –segons es defineix ella mateixa– Irene Lozano va començar la seva singladura política a l’ultranacionalista Unión, Progreso y Democracia (UPYD), de Rosa Díaz, partit pel qual va ser diputada entre el 2011 i el 2015. Espavilada com és i veient el futur que l’esperava en el partit, després de deixar-se festejar per Ciutadans, el 2015 va entrar al Congrés com a diputada pel PSOE. Pesa en el seu currículum haver estat ajudant de Pedro Sánchez en la redacció del seu Manual de resistencia, però sobretot hi pesa haver estat al capdavant de La España Global, amb rang de secretària d’estat, a les ordres de l’ultranacionalista espanyol Josep Borrell, quan era ministre d’Exteriors. La España Global era la versió pretesament moderna i esquerranosa de la casposa Marca España, presidida per Carlos Espinosa de los Monteros, pare del diputat de Vox. Des de l’oficina de La España Global Irene Lozano va gastar diner públic a cabassats no només per “vendre” una imatge idíl·lica d’Espanya, sinó per embrutar la imatge del moviment independentista català llançant missatges falsos que el vinculaven a la violència i al terrorisme. Un dels moments àlgids de Lozano va ser quan en una entrevista va equiparar la votació de l’1 d’Octubre amb una violació. Els temps de “reencuentro” aconsellaven noves formes en la diplomàcia espanyola, i amb la marxa de Borrell España Global ha anat perdent pistonada fins a desaparèixer. En tot cas, la lleialtat a la causa quan tocava li va suposar premi en forma de nou càrrec: presidenta del Consell Superior d’Esports (CSD). Amortitzada la poltrona, ara un nou premi: directora de la Casa Àrab a Madrid. Lozano, una de tants.