Sobre salut mental

Sento que donen hora pel març a una per­sona que demana ser atesa “al més aviat pos­si­ble”. M’esgar­rifo i pla­nyo els que estan en llista d’espera. L’agenda del cen­tre d’atenció psi­cològica està des­bor­dada, l’espera de nous paci­ents s’allarga qua­tre o cinc mesos, tant si sol·lici­ten cita de manera pri­vada com si són d’alguna mútua. M’han donat l’alta després d’unes poques visi­tes, en el meu cas ha estat gai­rebé un pro­to­col perquè he pogut uti­lit­zar les eines apre­ses durant anys: medi­tació per aqui­e­tar pen­sa­ments, ioga, teràpies com­ple­mentàries diver­ses, exer­cici físic, dieta d’ali­men­tació ade­quada, escrip­tura per fer bui­datge d’emo­ci­ons, etc., etc. “Quina sort que tens”, em diu un fami­liar, però l’atzar ha inter­vin­gut ben poc o gens en les cir­cumstàncies i en el procés de millora, sim­ple­ment ha fun­ci­o­nat un cop més la pràctica de dife­rents hàbits i recur­sos que conec i tinc inte­grats des de fa temps, tot i que en un moment deter­mi­nat hagi neces­si­tat ajuda.

Reconèixer que no te n’aca­bes de sor­tir tot sol és una con­clusió que cou força, però sig­ni­fica que ja has fet la mei­tat del camí, sim­ple­ment perquè ho accep­tes, igual que, si cal, t’amo­lles a rebre un mínim de medi­cació pen­sant a dei­xar-la de seguida que en siguis capaç per no que­dar-t’hi engan­xat. Em sem­bla essen­cial estar obert a apren­dre tot el que ens pot aju­dar, i això implica escol­tar la pròpia intuïció i estar dis­po­sat a rebre con­sell d’algú en qui con­fies. És cert però, que si la situ­ació és massa límit perquè tens un pro­blema neu­rològic més o menys greu o no te’n pots fer cons­ci­ent pel motiu que sigui, sol fallar la pos­si­bi­li­tat de can­viar segons quins hàbits de pen­sa­ment o de con­ducta i aflora la inca­pa­ci­tat de rever­tir emo­ci­ons adver­ses. Sense això difícil­ment tenim prou sere­ni­tat per poder can­viar patrons men­tals i de con­ducta o rela­ci­ons dis­tor­si­o­na­do­res que són l’arrel del males­tar que afecta mol­tes per­so­nes.

La salut men­tal està en bona part a les nos­tres mans i té molt a veure amb l’elecció de pen­sa­ments i acci­ons –això ningú ens ho ense­nya– i amb la nos­tra capa­ci­tat d’adap­tar-nos i de fluir amb els pro­ces­sos de canvi que hem de viure. Si avui m’avinc a expli­car com per­cebo –pre­ci­sa­ment perquè ho conec prou bé– com de prim és el fil sobre el qual es tei­xei­xen els estats d’ansi­e­tat, és perquè no vull ser còmplice de cap silenci que ignori el pati­ment de tan­tes per­so­nes que ara mateix estan pas­sant per moments difícils. Les dades actu­als par­len de pro­ble­mes de salut men­tal molt comuns que afec­ten una de cada qua­tre per­so­nes en algun moment de la vida i d’aquí a poques set­ma­nes, TV3 orga­nit­zarà una nova marató dedi­cada per ter­cera vegada a malal­ties men­tals de diversa mena (un esde­ve­ni­ment que es va pos­po­sar a causa del Covid i que ara es fa més neces­sari que mai, pel gran impacte que ha tin­gut la pandèmia en aquest àmbit de salut, també entre els joves). Està clar que l’estrès que ha des­en­ca­de­nat la situ­ació no ha aju­dat gaire, però tam­poc la manera com se’ns informa a cada moment, inci­dint només en dades nega­ti­ves, amb un enfoc selec­tiu distòpic de notícies alar­mants que con­tri­bu­ei­xen a crear por en alguns seg­ments de població. Puc enten­dre que la sen­sació d’ambi­ent apo­calíptic i les pro­hi­bi­ci­ons rei­te­ra­des que con­cul­quen drets indi­vi­du­als s’hagin fet insu­por­ta­bles per a molts joves.

Ara “el pro­blema” és l’incre­ment de malal­ties men­tals i, sobre­tot, la manca d’assistència psi­cològica als qui en neces­si­ten. Cinc mesos d’espera són gai­rebé una con­demna a l’ago­nia per a qui demana atenció urgent. Com pot ser que ben pocs es facin ressò d’aquest des­propòsit? D’altra banda, encara espero que ens expli­quin com podem millo­rar el nos­tre sis­tema immu­ni­tari o com man­te­nir sana la ment. Espero una peda­go­gia que ens retorni hàbits de con­sum sos­te­ni­ble i ens acosti a la natura. No podem obli­dar que som sub­jec­tes actius. Somio? Men­tre escolto Sílvia Pérez Cruz, que fa posar la pell de gallina quan rein­ter­preta en català el tema que va crear Pau Donés Eso que tú me das, em reforço en la con­vicció que podem assa­jar a can­viar de xip i apren­dre també a curar-nos des de dins.