Matar la filla per fer-te mal a tu

La frase exacta diu: “Vaig pensar a matar-me a mi, a matar-te a tu i fins i tot a matar la nostra filla per fer-te mal a tu.” Aquesta frase no és la d’un assassí o un home amb dos dits de front amb tendències violentes, és de Secretos de un matrimonio, de HBO; una sèrie d’un nivell altíssim basada en la que va rodar Bergman el 1973. La sèrie, però, s’ha modernitzat moltíssim, s’han volgut trencar tots els rols de gènere: la dona cobra més, la dona s’embolica amb un altre i marxa de casa i ell és un professor universitari amb profundes conviccions ètiques i fortament analític.

I, malgrat tot, rere tanta modernitat, tanta actualització, tantes capes de pensament i civilització, tantes converses civilitzades, exquisides i argumentatives, arriba el moment en què ha pensat a matar-la i a matar la seva filla. Sí, és clar, sabem que no ho farà, que no ho arribaria a fer mai, però té aquest sentiment, se li pot passar pel cap. Al més intel·lectual, evolucionat i modern dels nostres homes se li pot passar pel cap. I tots els actes sempre venen d’una idea. Jessica Chastain i Oscar Isaac encarnen una nova concepció de la parella, però hi ha un nucli atòmic al qual sembla que no puguem arribar i que no depèn dels sous, ni de fer les tasques de la llar, ni de tenir un rol d’igualtat en la parella.

A Un home, per ser un home de veritat, avui, li cal anar a aquest centre atòmic i fer-lo explotar. Això significa dir-se a si mateix que no és l’amo del castell, que el que s’ha dit a ell mateix tantes vegades: “Per la meva família mato”, no és així, i no ha de matar ningú perquè ha d’entendre que el principal perill de la seva família és la pròpia família que pot voler desintegrar la família. No ha d’agafar l’escopeta per defensar la família, la família pot escollir desfer-se sola. Ha d’entendre que la seva dona no està fent malbé la família, sinó que té el dret de marxar, que està vivint amb un ésser humà emancipat, lliure i que pot triar el seu destí. Ha de dir-se una i altra vegada, que forma part d’una família sense ser-ne ni el màxim protector ni el màxim responsable.

Els homes, per arribar a ser homes de veritat, no el producte d’una societat que els ha atorgat missions i papers, han de superar el que podríem anomenar síndrome de Hall (sempre m’ha divertit molt la psicopatolització de les conductes i designar noves malalties). Hall, la megacomputadora del 2001 a una Odissea de l’espai, mata perquè no vol morir, i un home mata perquè no vol veure morir la seva família, que és el sentit de la seva vida, i sent que si la seva família es desintegra la principal missió de la seva vida haurà desaparegut. I el curtcircuit que suposa per a ell que el botxí de la família sigui la seva dona significa sentir-se absolutament traït. Ell, com un gos de defensa, estava preparat per a enemics externs, però que l’enemic estigui a casa...! Aleshores tot s’ha desballestat, tot ja pot explotar, ja no té sentit res. És aquí on hem d’anar, a dir: “Sí que té sentit, visc amb algú que pot triar un altre destí que la família, i un matrimoni sempre és un pacte per un temps, ens triem avui, ja veurem qui serem demà, no hi ha un bé superior a nosaltres on hàgim de posar el sentit de les nostres vides.”

Aquí és on han d’anar els homes per alliberar-se i ser homes de veritat, perquè, si no, no importa que siguin professors, ni parlin bé, ni vagin a la moda, ni es posin cremes i vagin al gimnàs, ni deixin de fumar, ni tinguin pors i s’autoanalitzin, no importa que cobrin poc o que pentinin els nens abans d’anar al col·legi. Mentre pensin: “Jo per la meva família mato” tindran el mateix monstre de sempre a dins. Mateu aquest monstre i deixeu-nos viure i comenceu a viure també vosaltres, amb més llibertat i menys responsabilitat mal entesa.