Legítima defensa racista

Agost del 2020, Kyle Rittenhouse, de 17 anys, es dirigeix amb un rifle semiautomàtic a la ciutat de Kenosha (Wisconsin) per pacificar l’ambient alterat per les protestes contra la brutalitat policial –un agent havia tirotejat set vegades i per l’esquena l’afroamericà Jacob Blake i l’havia deixat paraplègic. I un cop allà mata en defensa pròpia dos manifestants desarmats i en fereix un altre. Desarmats? No ben bé, un d’ells el desafia amb una bossa de plàstic i un altre, amb un monopatí, la qual circumstància és per l’adolescent justicier –i pel jurat que l’absol– suficient motiu per témer per la seva vida i actuar en conseqüència. Una barbaritat que la llei avala amb l’argument que els assassinats pretenien manllevar-li el rifle –perquè l’assassí no l’usés, seria lògic deduir– i en cas d’aconseguir-ho l’haurien fet servir contra ell. Segur? Perversa idea que criminalitza les víctimes i llança el missatge que el més aconsellable davant d’un perill raonable és protegir-se’n disparant. És que Rittenhouse no podia escapolir-se d’aquell hipotètic perill raonable? (El de la bossa de plàstic i el monopatí, no ho oblidem.) Sí que podia però no estava obligat a fer-ho perquè la llei stand your ground (defensa el teu territori, la teva posició) li atorga el dret a no fugir i a matar sospitosos. D’això se’n diu legítima defensa racista –i reiterada: els episodis són freqüents i els sospitosos, coincidents. La pregunta és: quin territori físic, mental i simbòlic vol continuar retenint el poder supremacista? Demà en parlarem, l’adolescent de 17 anys no és cap heroi per més que els de Trump l’aclamin.