Una cosa mai vista

La gran aspiració dels partidaris de l’originalitat és arribar a crear una obra que rebenti l’esfera del món conegut. Els que desconfien d’aquests somnis humits, en canvi, en fan prou de mostrar, dins aquesta mateixa esfera, alguna cosa que ja hi era però que ningú no s’havia pres la molèstia de mirar. És el que fa el fotògraf italià Guido Guidi en la retrospectiva que li dedica la Virreina, posant la càmera davant una realitat d’extraradi, com en un fora de camp permanent, perquè desveli tot allò que teníem per superflu: el descampat, la pols, la ruïna, l’espera. En una recusació ètica del fatigós instant decisiu, que al capdavall obliga la imatge a servir d’epopeia, Guidi enfoca amb obstinació tot allò que sembla trivial, que no té cap interès, que no ambiciona representar res, i d’aquesta insignificança, pel simple acte de mirar-la, en fa l’autèntica revelació d’un nou món i una lliçó sobre el veure mateix. Maria Palau va escriure, en aquest mateix diari, que devem a Guidi “les imatges que ens falten”, una al·lusió ben pertinent al llibre del mateix títol de Pascal Quignard, que llegia, per sota de les imatges donades, allò que callen, potser fins i tot allò que no podrien haver mostrat sinó amb un esglai. Estan als antípodes, però contemplant les fotografies de Guidi em revenien les de l’aigüera de la cuina de la canadenca Margaret Watkins, amb el servei de te per rentar, el sabó encara escumejant a la pica del lavabo, o el primer pla de la barra de formatge amb el ganivet brut de grumolls. Ho hem tingut sempre al davant, i venen ells i ens retornen la vida de cada dia com una cosa mai vista.