La legislatura del català

La major part de les produccions de les multinacionals per al mercat europeu es produeixen originalment en anglès, fins i tot quan el centre de producció és a l’altra punta del planeta. Naturalment, entre els costos interioritzats de les produccions s’inclouen els de la subtitulació i/o el doblatge a l’espanyol, l’italià, el francès, el noruec... En fi, a tota llengua que té un estat al darrere que ho exigeix, amb la finalitat de garantir la pervivència de la seva cultura, la sobirania nacional i els drets dels seus parlants.

Segurament, la vicepresidenta Nadia Calviño no s’ha plantejat mai que obligar Netflix a doblar a l’espanyol les sèries sigui una acció que comporti desincentivar les inversions que espera que faci en centres productius a Madrid. El català és tan llengua oficial de l’Estat com l’espanyol. És el segon idioma més parlat, cooficial en bona part del territori i, a més, està especialment protegit a escala europea. Per tant, és obligació del govern espanyol incentivar-lo i protegir-lo.

Pressupostos i llei de l’audiovisual són dues coses diferents, però formen part d’un mateix acord d’investidura. Si la llei només serveix per garantir els drets del castellà, els republicans difícilment la votaran. Per ERC, el català és paret mestra: “No es toca”, com remarcava el president Aragonès davant la sentència que vol esberlar la immersió. Sánchez va enviar ahir la seva mà dreta a negociar amb la plana major dels republicans. El català és la llengua d’aquesta legislatura espanyola. Ignorar-ho és posar en risc la resta de lleis que Sánchez vol tirar endavant.