Opinió

Tribuna

Postals de Nadal

“El concepte de lentitud m’entusiasma, perquè només pots pensar, crear, adonar-te de veritat de les coses si t’atures o vas a poc a poc. Però en realitat els ritmes que portem són cada vegada més veloços. Anem sempre amb un coet al cul i ens sembla molt normal

Fa molta fred, les nits són gela­des, a l’espai del temps no es can­sen de dir-nos que en fa més del que és habi­tual per l’època, com si a hores d’ara –que el canvi climàtic i que ens hem car­re­gat el pla­neta ja són rea­li­tats inqüesti­o­na­bles–, com si a hores d’ara, dic, encara algú sabés el que és habi­tual, com si encara exis­tis­sin les esta­ci­ons, com abans: dues de benig­nes, de traspàs, i dues d’incle­ments. Fa molt de fred, i com passa amb tan­tes coses els uns se n’ale­gren i els altres se’n dolen. Ha nevat, la gent que es deleix per posar-se els esquís està con­tenta –a la neu es passa una fred agra­da­ble–, i els qui patei­xen pobresa energètica o mal­vi­uen en pisos o locals ocu­pats, pas­sen fred. Quan fa bon temps la pobresa també és més pas­sa­dora. Tots diem que no pot ser, però és: els des­no­na­ments no s’aca­ben ni tenen traça de fer-ho, el 2022 en veu­rem molts. Vosal­tres, al car­rer! La nos­tra soci­e­tat fa molta ver­go­nya, però de mica en mica ens hi anem acos­tu­mant. Jo què hi puc fer?, ens pre­gun­tem, i ens res­po­nem sense raó que res. De fet, fora del moment en què en par­len als infor­ma­tius, al llarg del dia hi pen­sem molt poques vega­des.

Nadal i Reis són a la can­to­nada. Agafo una carta d’una botiga de jogui­nes i quan soc a casa i me la miro bé em ve molta tris­tesa. No és una carta ni és per als Reis. A la part del davant hi ha el logo de la casa, al dar­rere hi ha una línia per posar el nom i a sota, hi diu, només: “Vull”, i tota la pàgina en blanc per escriure. És a dir, han fet fora els Reis –esti­mats Reis d’Ori­ent–, han tret el balanç –aquest any he fet molta/poca bon­dat–, han supri­mit la humi­li­tat i el desig –si pot ser, m’agra­da­ria molt que em portéssiu...– Tot això ha estat subs­tituït per un imper­ti­nent, exi­gent, pre­po­tent acte d’afir­mació per­so­nal: “Vull.” Ho vull, tot, ara. I així anem cri­ant petits mons­tres que se saben el cen­tre del món.

Final­ment, els mal­trac­ta­dors no podran veure els seus fills: la llei con­tra els mal­trac­ta­ments els ho impe­deix. Una gran notícia. De fet, resulta incom­pren­si­ble pen­sar que un home que ha mal­trac­tat –insul­tat, pegat, amenaçat, vexat– la seva dona tin­gui el dret de gau­dir tran­quil·lament de la com­pa­nyia dels seus fills. Sé del patir de les mares quan els nens són amb l’home que les mal­tracta. El temps s’atura fins que s’acaba la visita. Avui els nens tor­nen sans i estal­vis. La mare res­pira. Aquesta vegada no ha pas­sat res, no els ha fet res. Sem­bla que estan bé. Però pot­ser només ho sem­bla.

Fa temps que no es parla gaire de les Ciu­tats Slow, aquest movi­ment que neix a Itàlia el 1999 seguint els pas­sos de l’Slow Food, el men­jar lent. Les ciu­tats Slow tenen una manera de viure dife­rent: sense estrès, amb una mesura més humana del temps, uns rit­mes de vida i feina pau­sats, molts espais verds, molta cul­tura i gas­tro­no­mia. El con­cepte de len­ti­tud m’entu­si­asma, perquè només pots pen­sar, crear, ado­nar-te de veri­tat de les coses si t’atu­res o vas a poc a poc. Però en rea­li­tat els rit­mes que por­tem són cada vegada més veloços. Anem sem­pre amb un coet al cul i ens sem­bla molt nor­mal. Espe­rar és un verb que ha cai­gut del dic­ci­o­nari; la imme­di­a­tesa és una religió. Vaig veure amb estu­por el fun­ci­o­na­ment –allò que van voler ense­nyar, poca cosa– d’un d’aquests super­mer­cats que en diuen fan­tasma, que no estan oberts al públic i que et por­ten la com­pra a casa en 10’. La clau del seu fun­ci­o­na­ment és la neces­si­tat -falsa, que et fan creure que tens- de tenir allò que vols en 10’. M’agra­da­ria que tan­ques­sin per falta de públic, però sé que sem­pre hi haurà algú que els farà ser­vir, que voldrà que li por­tin la comanda –oli­ves, pasta, vi, paper higiènic; és a dir, tot de coses super­ne­cessàries, vitals, urgents– en deu minuts. A dins del súper, els tre­ba­lla­dors cor­ren –lite­ral­ment– per acom­plir l’objec­tiu, embo­li­cats en una música que sona a un volum insu­por­ta­ble. D’aquesta inhu­ma­ni­tat la cap en deia “nova cul­tura del tre­ball”, i de l’estrès, “adre­na­lina necessària”. Els sin­di­cats, on són? D’ètiques no ho són, aques­tes con­di­ci­ons de tre­ball. De legals, ho dubto molt. Però sem­pre hi haurà algú que hi com­prarà.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia