Centenaris i més
L’any passat no, per culpa del confinament, però enguany s’ha reprès el fil. La Generalitat atorga uns guardons per a distingir els establiments comercials que han estat actius cent anys, i uns altres guardons per als que n’hi han estat cent cinquanta. Entre aquests del segle i mig hi ha Calçats Roig de Figueres, en actiu sense interrupció i sempre la mateixa família, des de fa cent cinquanta-dos anys (1869 – 2021).
I encara més: a proposta del jurat de les dues últimes edicions dels dits guardons, Calçats Roig obté el Premi Nacional de Comerç, vintena edició (els va ser lliurat dimarts passat), en reconeixement a la trajectòria i rellevància en el món del comerç, valorant també la seva vinculació al comerç de proximitat i atenció a la sostenibilitat mediambiental, econòmica i social.
Ben mirat i garbellat, són guardons no pas en reconeixement d’algun fet puntual memorable, d’alguna actuació sublim o genialitat exclusiva, sinó premis a la constància, a la paciència, al sofriment, a les dificultats de tota mena, en definitiva a la feina quotidiana durant un segle o un segle i mig. I em sembla genial aquest reconeixement a la feina silenciosa, callada, soferta, constant, perquè sempre he considerat amb gran recel i suspicàcia qualsevol mena de prodigis estranys, aparicions, miracles massa grossos, remeis fulminants i irreals, projectes impossibles, discursos de profetes, ideologies fantasiejants i altres endergues. Esforç i constància en el train-train diari, és el mèrit més meritori, el mèrit per excel·lència, oimés tenint en compte que les empreses que es basen en una tenacitat interior, han de ser mudes i amagades. Perdonin que faci el saberut, però els vells llatins ja deien, com a norma de comportament, dies diem docet. Un dia ensenya el següent, i així anar fent.
Els ho diré clar i net: estic content per en Miquel Roig, la seva família i el seu equip perquè s’ho mereixen, i ja estan entre la cinquena i sisena generació en la gestió del negoci familiar. En Miquel és un home extraordinari precisament perquè és un home tan normal, tan clar i inequívoc quan diu: “Som comerciants, botiguers, i no ho hem deixat de ser mai”. I encara més net i clar: no m’han agradat mai els tipus estranys, extravagants, bohemis, genialoides o misteriosos. He dit.
