Tribuna
Fe en Catalunya 2.0
Podem lluitar contra el derrotisme perceptible darrerament en alguns sectors del nacionalisme català? Què se n’ha fet d’aquells que unien les seves mans de punta a punta del país, o que, enganyats, anaven fins a l’aeroport del Prat per atemorir l’Estat espanyol, amb més candidesa que no pas estratègia? Podem recuperar i fer reviure la confiança en la Fortalesa de la nostra Nació?
El número 84 de la Revista de Catalunya, datat el 15 de març del 1938, el gran historiador, periodista i escriptor Ferran Soldevila, publica l’article “Fe en Catalunya”, que, a part d’esdevenir històric per la influència política que va exercir en la lluita antifranquista posterior, sembla interpel·lar-nos en aquest moment de moral baixa. Cert és que cal posar-lo en el context, però l’eix principal és que l’historiador pretén combatre el desànim que s’escampava entre els catalans. Si fa no fa, com el que podem copsar avui al nostre voltant.
Soldevila era clar i contundent aleshores, i encara ens serveix avui per lluitar contra aquesta desmoralització que és probablement el pitjor verí que ha aconseguit escampar Espanya amb el beneplàcit de molts catalans, alguns dels quals encara tenen la barra de fer-se dir independentistes. Diu: els que abans “havien reclamat per a ells el títol de catalans nacionals, havien perdut la fe en Catalunya! [...] en el fons, el que havien perdut era l’amor a Catalunya. I un dubte sorgia: l’havien sentit alguna vegada?”
Perquè Soldevila no només els retreu que abandonin les seves posicions ideològiques, sinó també les “idiomàtiques, culturals, socials...” Tothom es va ajupir sota les vexacions del govern de Negrín que feia i desfeia en una Generalitat ja inexistent. Us sona? I malgrat l’enumeració de tots els problemes en aquelles hores fosques, afirma: “Sigui la que es vulgui l’eixida d’aquesta guerra, no serà la de la mort per a Catalunya, si cada català, o almenys els millors, saben enfortir la fe en ells mateixos a la resistència i a l’acció patriòtica (Soldevila no tenia manies de parlar de Pàtria). I acaba: “Mai l’home de veritable vàlua no pot perdre la fe en la seva pàtria mentre no perdi la fe en ell mateix, perquè ell mateix és la pàtria, molt més que tots els mediocres i pusil·lànimes que l’envolten.” No em negareu pas que aquests fragments no són aplicables als nostres dies?
Cal, amb totes les nostres forces, anorrear aquest pensament autodestructiu i tornar a tenir fe en nosaltres mateixos com a poble que pot aconseguir l’ideal de tota nació amb una llengua mil·lenària: ser independents per a ser un estat com tots els altres. La Fe. De totes les virtuts, probablement, la més complexa. I, malgrat tota la colla d’anticlericals que encara absurdament tenim, cal reconèixer que, qui més entén de fe, agradi o no, és pràcticament tot el clergat cristià. En aquest sentit, recomano la lectura de les obres del teòleg flamenc François Xavier Schouppe (1823-1904), un personatge fascinant, avui dia totalment oblidat, capaç de retratar amb tota mena de detalls el Purgatori i l’Infern i explicant, a més, tot allò que s’hi esdevé. En el seu Curs abreviat de religió, publicat el 1879, afirma que la fe és una Llum, que ajuda a caminar entre les tenebres, perquè amb la Raó sola, la persona no en té prou per a guiar-se. Considera la Fe no pas un acte cec o imprudent, sinó un acte eminentment racional, el pas següent de la Raó que ha examinat la qüestió que sigui amb el discerniment, la crítica i el seny.
Ergo, al punt on som amb la qüestió de la independència de Catalunya, amb tots els arguments debatuts amb escreix en tertúlies sovint plenes d’ignorants i en llibres molt ben documentats, en realitat, essent crítics, fent servir el seny i sabent discernir amb la Raó, només es pot tenir Fe en el fet que Catalunya serà independent. Schouppe deia que la Fe és a dins nostre quan la notem en el cor i en l’esperit. I l’exterioritzem amb les nostres paraules i les nostres obres. Probablement això és el que ens manca ara mateix a Catalunya: persones amb Fe veritable i amb la convicció que la independència és factible per a poder finalment sortir d’aquest atzucac de vulgaritat i mesquinesa (o mediocres i pusil·lànimes, com deia Soldevila) en el qual tot el país sembla estar immers.