Covid, canvis vitals i llibres

Un grup d’amics i una xerrada anodina. La covid. Recordeu quan vam dir que ens canviaria la nostra manera de viure? Han canviat tant, els nostres hàbits? Sí, diuen alguns. Nosaltres hem marxat a viure al camp, intentem dur una vida amb menys recursos i més saludable. No, diuen uns altres. Jo continuo més estressat que mai. Les tecnologia, la feina que em consumeix, l’addicció a les xarxes. Parlen i entrellacen diàlegs i elucubren sobre un món on tots voldrien tenir l’oportunitat de canviar. Però com seria aquest món? Viure més aïllats? En plena natura? Deixar de banda el capitalisme extrem? Les desigualtats econòmiques i de poder? Deixar d’explotar els recursos naturals? Ser més humans, més dignes, més ètics?

Una conversa com aquesta es dona en molts entorns i amb tot tipus de gent. Si una cosa hem après o podríem aprendre de la covid és plantejar-nos com volem que sigui el món on hem de viure durant els propers anys. Un món amenaçat pel canvi climàtic, l’escalfament exponencial, les catàstrofes naturals, l’explotació de recursos o la superpoblació i les migracions, entre molts altres temes. I sí, la covid ha estat un punt d’inflexió que ens ha fet pensar com volem que sigui el nostre present i futur. Hi ha gent que ha canviat de vida i ha optat per anar-se’n a viure al camp. D’altres han canviat la forma de relacionar-se i han triat viure en comunitat, per exemple. Però la majoria de persones, diria jo, han retornat als seus antics hàbits poc saludables d’un món on ens pensàvem que no érem vulnerables quan resulta que ho érem del tot. Hem canviat tant, realment, com a societat?

La novel·la distòpica El llibre blau de Nebo, de l’escriptora gal·lesa Manon Steffan Ros i editat per Periscopi, ens narra la vida de Rowenna i els seus dos fills –Sion i Dwynwen–, que viuen aïllats en una caseta als afores de Nebo, al nord de Gal·les. No saben què va passar després del Final, però des d’aleshores la seva vida és una altra. Sobreviuen com poden, cultiven el seu hort, han deixat enrere el món tecnològic i el de les xarxes i intenten subsistir amb els pocs recursos naturals que tenen. La mare no troba gens a faltar l’antic món, que considera d’un capitalisme extrem i d’un individualisme ferotge. El fill, en canvi, s’aferra a la religió, i al futur immediat. Cadascú escriu en el seu diari les vivències que experimenten després del Final. I anem descobrint a poc a poc què va passar: una explosió, un núvol tòxic, la supervivència com a instint per preservar l’espècie… I una pregunta que els assetja alhora que assetja el lector: cal viure un Final perquè tots plegats aprenguem una nova manera de viure?

La cimera del clima de Glasgow no ha servit de res, diu un dels nois d’aquest grup d’amics. Promeses i més promeses. Els països explotadors ho continuaran sent, no volen perdre el seu potencial econòmic. I què passa amb els països més pobres? Àfrica, Sud-amèrica… I això de la gran apagada? Què en penseu? Estaria molt bé, no? Però calla, calla, que primer penjo una fotografia d’aquest sopar a les xarxes! La relació de Rowena i el fill és plena de tendresa i contradiccions. Se senten sols al món, desemparats, però es tenen l’una a l’altre. Cadascú elucubra un futur diferent que plasmen en el seu diari sense dir-ne res a l’altre. Promeses, expectatives, records… Es pregunten qui són i cap on es dirigeix aquest nou món, qui sap si amb uns valors una mica més sòlids.

M’imagino aquest grup d’amics conversant amb els personatges de Rowenna i Sion que provenen d’un futur distòpic. Es presenten, encaixades de mans, entrecreuen somriures. I doncs, amics… Com ho podem aturar? Tant és que sigui una explosió nuclear, un virus, o una catàstrofe natural… Què podem fer per no destruir el nostre planeta? O encara millor: què podem fer per aprendre a viure amb uns altres valors? Rowenna contesta una frase que cita al seu diari i que diu exactament així: “Com que aquí no hi queda gaire vida, com que no hi ha gent gran, ni ràdio, ni Facebook, veig emocions humanes per tot arreu.”

Tots callen i escolten. I pensen uns instants: “Emocions humanes…” Canvien de tema i tornen a les xarxes.