Vacamorta, un mal acabar

L’abocador de residus industrials de Vacamorta (Cruïlles) va obrir el setembre del 2000, malgrat l’oposició dels veïns de la zona, que van crear la PAAC, la Plataforma Alternativa a l’Abocador de Cruïlles. La lluita va continuar i, finalment, l’abocador va ser clausurat el 2015, en compliment d’un decret de la Generalitat del 2014. Una sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya posterior obliga a netejar la zona de residus (prop de tres milions de tones). Hi ha acord per iniciar el buidatge (en força anys, perquè no és cosa fàcil), però on aniran els residus? I aquí ve quan el maten, perquè serà molt i molt complicat convèncer ajuntaments i veïns, de qualsevol lloc, que han d’acollir deixalles tòxiques prop de casa seva.

No envejo la tasca dels tècnics que hi han de trobar una solució; tenen un bon pollastre a sobre. Molt més gran si es té en compte que, per una banda, no hi ha gairebé antecedents de trasllat de residus industrials d’un abocador clausurat i, per l’altra, no se sap amb exactitud quins tipus de deixalles hi ha. S’hi fan prospeccions en superfície per determinar-ho i més endavant, quan s’enduguin les primeres 20.000 tones, se n’hauran de fer d’altres, per saber què hi ha més avall (potser alguns residus poden ser reciclats). Això, òbviament, suscita preguntes: com pot ser que no se sàpiga exactament quins tipus de residus hi ha?, no es duia cap control dels abocaments? Fa pensar, amb tots els respectes personals i professionals, que la gestió de l’abocador no va ser precisament exemplar.

No entraré a discutir aquí per què es va prendre la decisió d’instal·lar-lo allà, tot i la forta oposició i l’existència d’alguns informes mediambientals que ho desaconsellaven, ni si la política dels governs sobre residus és l’adequada o cal millorar-la (pel que sembla, sí que cal); això és tema per a un debat molt extens. Sigui com vulgui, està fet i el que toca ara és treure els residus d’allà on són i restituir l’estat original de la zona. Això no és discutible. Però ja es poden preparar, perquè, com deia, ningú vol aquesta brutícia al costat de casa, per moltes mesures de seguretat que s’hi apliquin. Com és lògic, naixeran noves entitats com la PAAC; és d’esperar. I, si les administracions no es treuen un as de la màniga, això serà el conte de mai acabar.