Estimat oncle Vània

Em sembla que la primera vegada que vaig veure L’oncle Vània va ser al cinema: l’adaptació que, amb un guió del dramaturg David Mamet i aprofitant una posada en escena del director teatral André Gregory representada a Broadway, Louis Malle va realitzar-ne el 1994, un any abans de la seva mort, de manera que la pel·lícula (Vanya on 42nd Street) té alguna cosa de testamentària que es nodreix del fet que quasi ningú com Thèkhov ha aportat una visió tan profunda, implacable i a la vegada comprensiva, de la condició humana, amb els seus anhels i, sobretot, les seves decepcions.

He dit que m’ho sembla, però també hauria pogut dir que crec recordar-ho així: els records demanen creure-hi. No fa massa vaig reveure la pel·lícula de Malle i, evidentment, la vaig sentir d’una altra manera (passats més de vint-i-cinc anys, soc una altra) i vaig percebre-hi detalls que no recordava haver-hi vist o que, molt possiblement, no hi havia vist. Un, però, no l’havia oblidat i em va emocionar retrobar-lo, comprovar que hi és i que no l’havia imaginat. He d’explicar què el precedeix i com arriba. El film comença amb imatges del carrer 42 i, entre la multitud que transita en aquest cor de Manhattan, fa atenció a una sèrie de persones: els actors i el públic d’un hipotètic assaig d’un muntatge de L’oncle Vània. Un cop els actors i el seu públic entren en un teatre mig desballestat, els primers conversen informalment fins que de cop, d’una manera tan subtil com palpable, sentim que s’han convertit en personatges i que hem entrat dins de l’obra a través d’un diàleg entre el metge Astrov i la mainadera Nanny. Aquest és el detall, diria que el moment màgic en què la vida dona pas al teatre, però sense crear una separació, sinó mantenint una continuïtat i així, doncs, una fusió.

Aquest moment l’he recordat com l’expressió essencial de Txèkhov: sense que t’hagis d’identificar amb la psicologia o les vicissituds dels seus personatges, sempre hi ha alguna cosa amb la qual t’hi reconeixes o sents que la vida no s’hi representa, sinó que és allà. No importa que, com és el cas de L’oncle Vània, els personatges habitin una casa de camp russa a finals del segle XIX treballant-hi uns per mantenir-la i aprofitant-se’n uns altres. A través d’ells, sentim la vida malgastada que no és com l’esperàvem; la tremenda incapacitat per ser feliços; l’amor frustrat en la falta de correspondència o per no atrevir-se a viure’l; el sentiment que els humans ens hem perdut trencant el vincle amb la naturalesa; la compassió i també la insensibilitat davant del dolor aliè.

Després de veure l’adaptació cinematogràfica de Louis Malle, amb el pas del temps, he assistit a la representació de diversos muntatges de L’oncle Vània. De tots, estimo d’una manera especial aquell amb el qual Àlex Rigola va crear una dramatúrgia reduïda a quatre personatges (Àstrov/Gonzalo Cunill, Sòfia/Irene Escolar, Ielena/Ariadna Gil, Vània/Luis Bermejo) en un escenari sense pràcticament decorat situat de manera molt pròxima a uns quants espectadors. I també he començat a estimar, perquè l’he vist recentment i va fent-se un lloc dins meu, el muntatge del lituà Oskar Korsunovas que, amb actors catalans, va estrenar-se al festival Temporada Alta i es representarà al Teatre Lliure fins al 19 de desembre vinent. Amb un immens Julio Manrique com a Vània, Korsunovas aconsegueix, d’una manera que no havia vist mai, materialitzar aquella idea expressada per Txèkhov que les seves obres teatrals són comèdies sobre el drama de la vida.

El cas és que, de nou, la vida és allà, amb tot el que té de ridícula (fins i tot grotesca) i a vegades de sublim. La vida amb totes les recances del que no s’ha acabat de viure: m’encanta la repetició dels moments en què la bella Ielena (Raquel Ferri) s’acomiada d’Àstrov (Ivan Benet) i de Vània. Si estimo aquests dos muntatges és perquè, precisament, s’hi fa present com la vida palpita en el teatre de Txèkhov. Tots dos trenquen constantment amb la quarta paret amb els personatges adreçant-se als espectadors, però no creen distanciament, sinó més proximitat. He començat parlant de Vània al cinema i hi torno: no es perdin com s’hi fa present aquesta obra de Txèkhov a Drive my car, film del japonès Raysuke Hamaguchi que s’estrenarà a la primavera.