Una segregació molt preocupant

Massa joves expliquen que s’han trobat, com l’Andrea de l’article d’ahir, amb un professorat que els fa saber que no serveixen per seguir un grau i els orienta cap a una formació professional senzilla a fi i efecte d’ingressar aviat en el mercat laboral i portar diners a casa. Val a dir que es tracta d’un argument de naturalesa classista i sovint també racista –no sabem si a plena consciència de qui l’expressa– que desanima l’alumne i frustra les seves expectatives: és que no existeix un sistema de beques i diferents possibilitats de suport perquè ningú no es quedi enrere per manca de recursos? És que hi ha qui hi té menys dret que d’altres? El veritable mèrit recau, certament, en les capacitats de cada estudiant, però també en l’estímul de cada ensenyant i molt especialment en polítiques actives per a una igualtat d’oportunitats que tingui en compte el desigual punt de partida perquè arribar a la universitat sí que serveix i encara més per a qui procedeix d’una classe social baixa. Meritocràcia? Com lliga amb el fet que els fills i filles de les famílies vulnerables no tinguin accés a l’educació infantil i protagonitzin les taxes més altes de repetició de curs i d’abandonament prematur? Lliga amb cinisme. Una recent investigació de la Fundació Bofill alerta que a Catalunya existeixen 420 centres segregats, 20 més que fa cinc anys, i que el departament no ha activat les principals mesures del Pacte Contra la Segregació Escolar. Falta de voluntat o de lideratge? És el futur del 21,3% d’infants en situació econòmica precària. Molt preocupant: en realitat importen?