Només la bellesa

Les distòpies, la representació fictícia d’una societat futura no gaire galdosa, amaguen l’autèntica utopia contemporània: només abandonant la realitat –gràcies a un ús del llenguatge com a arma de futur, al propi pensament en expansió i a una morfogènesi mental radical– serem capaços de fugir d’aquest món unívoc, ple de desfeta i restes d’alguna cosa que va ser però que ja ha desaparegut. El creador ha nascut per a això: per arribar amb la poesia allà on la ciència no pot accedir amb teories. Som conscients que els paradisos perduts són efímers, però en paral·lel tenen la capacitat de tornar-te les ales quan la realitat te les escapça i quedes desprotegit. No més Miolastan, no més Doxilamina, cal canviar el final de la merdosa i frustrant quotidianitat empesa, només, cap al pànic del futur. Sovint una errada ens pot portar la felicitat, ja ho deia David Bowie. Una relliscada permet trobar més d’una sortida a la vida. Quan el dolor agonitza, només el retorn a la bellesa, a les coses inconnexes i a l’amor, i el desig de desitjar contraresten l’esforç per no tornar a patinar. I sucumbir de nou a l’anhel d’esquivar el final, de tenir una altra vida més tranquil·la, més aliena al gris esdevenir bipolar. D’aquest afany de paradís perdut, d’aquestes ganes d’inhibir el flux neuronal, i de vèncer l’eterna desídia, Santi Balmes en diu “fam invisible” i Guille Milkyway, “ataràxia”. El moment més horrible? Constatar la impossibilitat de rebel·lar-se contra el que ha de venir. I aquí entra la nova intel·ligència tecnològica i humanitzada (els cíborgs) que arribarà per reeducar-nos, d’entrada, en el difícil art de saber estimar.