Opinió

opinió

El tren que no arriba

El tren que ens havia de portar a Girona venia amb retard per una avaria

Durant força anys he estat agafant el tren d’alta velocitat de la línia Girona-Barcelona per anar a treballar cada dia. Eren trens de diferents procedències que feien aquest trajecte i això et permetia flexibilitat horària. No obstant això, aquest ventall d’horaris va començar a trontollar amb l’arribada de la pandèmia. Primer van desaparèixer els trens que venien de França i posteriorment algun Avant dels més concorreguts. Actualment, alguns mitjans informatius han incidit en les molèsties que encara suporten els passatgers per la falta de trens, ara agreujat perquè no hi ha prou maquinistes. Escolto les seves queixes i no puc evitar solidaritzar-m’hi davant la seva frustració.

És curiós que quan la gent sabia que agafava l’Avant cada dia em deien: “Uff, però ara amb l’AVE és un moment!”. Dit així sembla que era un pim-pam. La veritat, certament, n’és una altra. Als 38 minuts literals que dura el trajecte en realitat s’hi suma molt més temps per imprevistos de tots colors. Sovint aquests trens arriben amb retard o es paren de sobte enmig de la via, també pots tenir la sorpresa que el maquinista s’ha declarat en vaga i te n’informen quan ja estàs ben asseguda dins el tren, i així un llarg etc.

Una anècdota digna de recordar va ser una tarda d’hivern a l’estació de Sants. El tren que ens havia de portar a Girona venia amb retard per una avaria. El personal de Renfe ens va demanar amablement que ens poséssim en fila en un costat. El temps va passar i va arribar el següent tren. Aquest, amb els seus viatgers, va marxar a l’hora prevista mentre nosaltres seguíem fent fila com xaiets. Molt més tard van anunciar l’arribada de l’últim tren del dia. Aquí ens van informar que marxaríem amb aquest perquè el nostre no arribaria finalment. Quan va ser el moment, però, només van deixar pujar unes poques persones per falta de seients. La resta ens vam quedar a terra, atònits. Algú va començar a cridar, incrèdul pel que estava passant, i l’aventura final va ser córrer per arribar a l’altra punta de l’estació on al mateix moment sortia l’últim tren convencional cap a Girona. A hores d’ara molta gent treballa lluny del lloc on viu i dependre del transport públic posa en evidència com l’engranatge de la mobilitat encara està a les beceroles per oferir un servei de qualitat, adequat a la realitat. La falta de trens n’és un exemple que clama al cel.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia