Opinió

Velles contalles

Les xerrades a taula, a cals avis, donaven per a molt

Les xer­ra­des a taula, a cals avis, dona­ven per a molt. Com aque­lla con­ta­lla d’en Llo­renç de can Xacó. Deia d’un home d’un mas que cada matí es tro­bava a l’esta­ble una vaca morta, amb una ferida al cap. Fins que va fer guàrdia, tota la nit, amb l’esco­peta a punt. En tocar les dotze al cam­pa­nar, entrà per la fines­tra un ocellàs negre que atacà una de les vaques. D’un tret el va tom­bar. Després, pujà a la cam­bra de matri­moni i allà va tro­bar nua, estesa al llit, la seva dona amb una ferida sag­nant al pit.

Com aquell noi que acom­pa­nyava la xicota a casa, abans de mit­ja­nit. Una vegada, el vai­let s’amagà i observà. La noia es va des­pu­llar i, apli­cant-se un ungüent a les parts puden­tes, digué fort: “Fum, fum, xeme­neia amunt, sobre fulla!...” I sortí volant. Ell volgué imi­tar-la, però s’equi­vocà i en comp­tes de dir “sobre fulla” digué “sota fulla”. L’endemà el tro­ba­ren estès i esgar­rin­xat, al mig de les gar­ri­gues. Havia fet el camí de les brui­xes cap al sàbat, però sota bar­ders i espi­nes. Una història que he tro­bat idèntica en lli­bres sobre brui­xe­ria a Euskadi, Cantàbria i Astúries. Tra­dició oral, doncs, des de Finis­terra al cap de Creus.

O un caçador que, com que ni fura ni conill sor­tien del cau, començà a des­fer la paret de pedra i al cap d’unes hores es trobà amb un forat gran. Hi entrà i, cami­nant cami­nant, per sota Sant Pere de Roda arribà al cap de Creus.

O aquell ller­senc que, tor­rat com una sopa, una nit caigué esca­les avall. “Què fas, Tonet?”, cridà la dona. “A casa seva, tot­hom baixa les esca­les com vol”, res­pongué ell...

També aque­lla bruixa, que al bell mig de la Muga es tirava gra­pats d’aigua a l’engo­nal: “Ja que no pots men­jar, beu!”, cri­dava. O aquells dos que, renyits a mort, es des­a­fi­a­ren al cim d’una mun­ta­nya. S’agre­di­ren molts cops, però en tocar mig­dia s’ado­na­ren que no havien esmor­zat i ho dei­xa­ren córrer en cerca de la teca.

Deien d’un recla­ma­dor que, un tret rere l’altre, des­pen­java els tords del sec, damunt l’oli­vera. Ni s’aixe­cava a collir-los. N’havia comp­tat més de trenta quan anava a fer-ho. Va mirar i remi­rar, però res de res. Bé, això sí, era el dia de Tots Sants. Velles con­ta­lles d’un poble: Llers...



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia