Xavalla ferroviària

La cançó enfadosa del pas del tren que divideix Figueres permet una certa circumspecció. He llegit que per fer desaparèixer la barrera ferroviària amb els dos passos a nivell, etc., hi ha previstos (?) 250.000 euros per a l’any 2022 i 250.000 més per al 2023. Parlem de fer subterrània la via del tren, o de desviar-la cap a l’estació provisional del TAV, o de...; en tot cas, d’una obra milionària per a la qual es preveuria (?) una mòdica xavalla. A Girona els passen la mateixa xifra només per a fer un baixador.

Aquest nou capítol del serial ferroviari figuerenc m’ha recordat, tot i que els esdeveniments van produir-se en sentit contrari, el dia que vaig voler fer arribar la llum a un hort. Feta la sol·licitud, la inefable Endesa em va enviar un –agafin-se– enginyer per calcular el que fins i tot els llecs vèiem de manera diàfana: havien de clavar-se quatre pals per cobrir l’espai del punt de llum fins a la finca. Un altre expert va calcular que, a mil euros per pal, em calia abonar... exacte: quatre mil euros a la companyia d’Aznar i Roca Junyent. Per endavant, naturalment (?), em van puntualitzar. Tot i allò de músic pagat..., l’exigència era de via única: o pagava l’obra sencera i abans de fer-se, o no hi havia res a fer. Res d’una paga i senyal, o del 50%... Tot. Ho vaig ingressar. Passaven les setmanes i els mesos i la companyia no feia res tot i les meves constants telefonades. Fins que un dia em van dir que l’endemà començava la part “civil” (?) de l’obra. A mig matí m’hi presento per veure la màquina quan foradava la terra, però m’hi vaig trobar dos xicots, un del Marroc i l’altre del Senegal, amb un pic, una pala i un carretonet. En fi, no els vull avorrir més, només constatar que l’últim pal de formigó –els altres tres són de fusta– a l’enginyer (?) li va passar per alt –s’ho va mirar mai?– que el clavaven amb un error de 90 graus; és a dir, de través. Per a la prova del nou: encara hi és. I què té a veure tot això amb els passos a nivell, algú pot preguntar-se. Doncs pel sentit totalment contrari que tenen les formes d’Endesa respecte de les del Ministerio. La companyia de Martín Villa i d’Elena Salgado primer dispara i, després de molt suplicar, inicia l’“obra civil”; mentre que, respecte a Figueres, la Renfe es limita, com a les pel·lícules de Cantinflas, a fer posturetes, magarrufes, moure el culet i, com a molt, fa ballar, amagats a la pitrera, els quatre rals que insinua.